Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
pomera
Pomera amb pomes
Zoya Akulova (cc-by-nc)
Botànica
Agronomia
Arbre caducifoli, de la família de les rosàcies, de fins a 12 m d’alçària, de fulles ovades, serrades i tomentoses al revers, de flors blanques i rosades, aplegades en umbel·les, i de fruits (les pomes) en pom, grossos i de coloracions diverses.
És originari de l’Europa oriental i de l’Àsia occidental, però és conreat des de temps molt antic És un dels conreus més importants del món, estès a totes les regions temperades, i especialment a Europa i a l’Amèrica del Nord Comprèn més de 100 culti-vars golden, reineta, empordanesa, nana, mingueta, emperador Alexandre , etc Vol terrenys permeables i un clima humit la propagació és feta normalment per empelt La fusta, densa i dura, és aprofitada sobretot com a llenya i per a fer-ne mànecs d’eines
cària
Botànica
Gènere d’arbres caducifolis, de la família de les juglandàcies, d’escorça grisa, molt temps llisa, fulles imparipinnades, flors masculines en aments i femenines terminals i fruit globulós, semblant a una nou però amb la coberta carnosa gruixuda que s’obre en quatre valves.
Originaris d’Amèrica del Nord fins a Mèxic, tenen interès per llur fusta hickory , molt dura, densa, tenaç i resistent als xocs, emprada per a fer raigs i llantes de rodes, mànecs d’eines, etc, i també com a llenya i per a fumar carn Les espècies més utilitzades són C ovata, C tomentosa i C glabra Els fruits d’algunes espècies de cària, sobretot els de la noguera blanca americana C ovata i els de C laciniata , són comestibles, semblants a nous grosses 6-12 cm, i proporcionen un bon oli de taula
banús
Ocell esculpit en banús . Cultura fang, Guinea Equatorial
© Fototeca.cat
Botànica
Tecnologia
Nom de diverses fustes, molt fosques o viades de fosc, obtingudes d’arbres de la família de les ebenàcies, tots pertanyents a diverses espècies del gènere Diospyros,
que arriben a tenir una alçària màxima d’uns 10 m, de fulles enteres i coriàcies, perennes o caduques, propis de les regions intertropicals.
El tronc presenta una albeca gruixuda i blanquinosa que se separa, una vegada tallat l’arbre, del cor, que forneix la fusta de banús realment apreciada en ebenisteria Els primers a emprar-la degueren ésser els egipcis, i ja els grecs, al s IV aC, utilitzaven el banús procedent de l’Índia però fou als ss XVI i XVII quan el banús adquirí una importància extraordinària en l’ebenisteria, importància que només minvà, en part, amb la introducció a Europa de la caoba, al s XVII El banús és molt dur, generalment d’una densitat superior a la de l’aigua, d’una gran durabilitat, inatacable pels insectes…
auró
Auró negre
© Xevi Varela
Botànica
Gènere d’arbres caducifolis, de la família de les aceràcies, de fulles oposades i lobulades o compostes, de flors generalment unisexuals, verdoses i agrupades en ramells, i de fruits en disàmara; a la tardor, la capçada pren un to vermell viu o daurat.
Són propis de les regions temperades humides de l’hemisferi nord A Europa es fan diverses espècies d’aurons sempre flotes petites, mai en masses forestals considerables, la majoria de les quals hom pot trobar als Països Catalans, principalment a les rouredes i a les fagedes de la muntanya mitjana, i també als alzinars humits blada , erable , plàtan fals , etc Són especialment freqüents en llocs humits l’ auró blanc A campestre , que és un arbre de fulles pentalobades i dentades, fruits amb ales molt separades i branques joves, recobertes d’una capa de suro i, en paisatges de roureda més…