Resultats de la cerca

Havien estat els regents 1420-72 dels benimerins a la zona, i en morir Abd al-Ḥaqq, el wattàssida Muḥammad al-Šayḫ es proclamà soldà Els establiments portuguesos a la costa minaren notablement el poder wattàssida, que restà anorreat per la pujada de la dinastia dels xerifs saadites, els quals s’empararen de Marràqueix 1525 i de Fes 1550 Malgrat l’ajut de Carles V, dels portuguesos i dels turcs, els wattàssides hagueren d’emigrar del Marroc

El 1664 s’implantà sòlidament al Rif i, des del 1668 fins al 1670, acabà l’ocupació del Marroc amb la conquesta de Marràqueix Els seus successors hagueren de fer front a l’anarquia, però, tot i això, la dinastia, consolidada el 1912 amb l’establiment del protectorat francès i el 1956 amb la independència del Marroc, ha perdurat fins a l’època actual

Una vegada esfondrat l’imperi Otomà, el panarabisme culminà amb la creació 1945 de la Lliga Àrab, encaminada a la salvaguarda de la independència i sobirania dels seus integrants, tot fent costat, alhora, als incipients moviments nacionalistes al nord d’Àfrica, sobretot Després de diversos intents no reeixits d’unificació per part d’alguns estats àrabs RAU, 1958-61 Unió Àrab de Jordània i Iraq, 1958 Federació de Repúbliques Àrabs de Síria, Líbia, Egipte i Sudan, 1971 Unió de Líbia i Egipte, 1973 Unió de Líbia i Tunísia, 1974 Unió de Líbia i Síria, 1980 Unió de Líbia i Marroc,…

Sota al-Mu'taḍid s’annexà les taifes de Carmona Banū Birzal , Sives, Mèrtola, etc, fins a l’Algarve, i, sota Muhammad al-Mu'tamid, s’annexà la taifa de Toledo i Còrdova 1078 Desaparegué per l’ocupació del soldà almoràvit del Marroc Yūsuf ibn Tāšfīn 1090

Alguns dels representants, els més importants dels quals són al-Ḥasan, Ḥusayn ibn ‘Alī ibn Abī Ṭalib i Muḥammad ibn al-Ḥanafiyya, esdevingueren caps de secta —Ismā'īl, descendent de Ḥusayn, fou cap dels ismaïlites i, possiblement predecessor dels fatimites d’Egipte— o aconseguiren el govern de determinades regions, com la dels idríssides del Marroc Els immans alides són considerats pels xiïtes com a hereus espirituals, religiosos i polítics de Mahoma

Fundada pel xeic Muḥammad al-Mahdī, inicià la supremacia àrab enfront dels anteriors governs d’origen berber presa del S marroquí als wattàssides, 1523, i ocupació definitiva de Fes el 1544 Per a fer front a l’expansió otomana des d’Algèria comptà amb l’aliança de la corona de Castella En ésser assassinat per emissaris de Solimà el Magnífic 1557, les lluites dinàstiques entre el mawlāy Muḥammad i el seu oncle ‘Abd al-Malik provocaren la intervenció portuguesa i després de la batalla d'Alcazarquivir 1578, on moriren el mawlāy Muḥammad i Sebastià de Portugal, fou proclamat soldà el fill d’'Abd…

Fou atorgat per primera vegada a ‘Umar Després d’ell el portaren tots els califes omeies i abbàssides, ultra d’altres sobirans que no reuniren les condicions exigides pel dret musulmà Se l’atribuïren diverses dinasties nord-africanes i els omeies i almohades d’Al-Andalus els almoràvits, per llur contraposició als califes de Bagdad, s’autodenominaren amīr al-muslimin , ‘emir dels musulmans’ Després del 1253 fou reivindicat pels hàfsides d’Ifrīqiya, pels mamelucs d’Egipte i pels marínides del Marroc, i els soldans otomans en feren ús fins el 1922 El mot ha sofert modificacions dels…

El primer a assolir la independència fou Tarwī ibn Tīrī 1012-19 Durant els regnats dels seus successors Ḥabbūs ibn Maksān 1019-38 i Bādīs ibn Ḥabbūs 1038-77 exerciren de visirs els jueus Šěmuel ibn Nagrella i Yosef ibn Nagrella L’oposició popular, alimentada sobretot per les intrigues de l’alfaquí Abū Isḥāq al-Ilbīrī, portà a un avalot 1066 en què moriren 3000 jueus Bādīs lluità, amb èxit, contra Tuhayr d’Almeria, bé que els abbadites de Sevilla minaven una bona part del seu territori En els enfrontaments ocorreguts entre taifes regides per berbers i per àrabs, Badīs, com a cap de la facció…

Propugna la unitat del poder polític i religiós en oposició a occident, contra el qual es dirigeix la seva lluita Sorgit a Egipte a la darreria del s XIX, els seus líders principals foren Gamal al-Dīn al Afġānī i el seu deixeble Muḥammad ‘Abdūh, ambdós exiliats 1879 i 1882, respectivament Fins a la Primera Guerra Mundial el soldà Abdülhamit II encoratjà la idea en un intent de convertir-se en l’únic cap possible dels països islàmics capaç de prescindir del món occidental Però, després del fracàs turc en aquella, el moviment anà replegant-se i perdent força i alhora guanyava terreny el…