Resultats de la cerca

La seva formació política a FET-JONS  li serví per a fer carrera professional dins els màxims organismes del partit i l’administració pública durant el franquisme Fou director general de patrimoni de l’estat 1962-65, assessor jurídic de FET-JONS 1964-67, conseller nacional 1967-72, delegat nacional d’associacions 1968-69 i ministre de Planificació del Desenvolupament 1973-74 i d’Educació 1974-75 La seva condició jurídica l’habilità per a intervenir dins el Consejo Nacional del Movimiento en la comissió encarregada de la ponència d’actualització política que culminà amb l’aprovació de la Ley…

Liberal, el 1820 formà part de la milícia nacional Després de la insurrecció del 1840, fou cap polític de la junta de govern de Terol fins el 1843 El 1851 fou diputat per Albarrasí, i durant el govern d’Espartero fou ministre de governació 1854 El 1856 ocupà el ministeri de finances, i el 1858 fou de nou elegit diputat per Albarrasí Es mostrà partidari d’O'Donnell i fou nomenat president del Tribunal de Cuentas 1858 i més tard governador del Banco de España El 1869 tornà al congrés, on defensà la unitat religiosa i es mostrà partidari d’Amadeu de Savoia Durant la…

Oficial mestís de l’exèrcit virregnal, s’uní als independentistes i collaborà amb José de San Martín 1821 El 1825 s’oposà a la política de José de Sucre i el 1826 presidí el govern peruà Destituí Bolívar i assolí la presidència de Bolívia 1829 Establí un règim autoritari, però fou un administrador eficient El 1836 derrotà els peruans i imposà una confederació peruanoboliviana, però mai no comptà ni amb el suport de l’aristocràcia ni amb les classes populars Vençut per una aliança del Perú, l’Argentina i Xile 1839, fou desterrat a Europa

Alcalde de Concepción 1796, s’uní als independentistes i fou desterrat a l’illa de Juan Fernández 1814 En tornar-ne 1817, substituí temporalment O'Higgins Proclamà la independència de Xile 1818, però fou derrotat a Cancha Rayada Novament exiliat, a Lima, el govern peruà l’ascendí a mariscal 1822 i el nomenà ministre de guerra i marina 1826-27

Participà en els principals fets de la independència xilena Fou ministre de guerra i marina 1830 i 1841-42, governador de Valparaíso 1842 i intendent de Concepción 1848 Capitanejà la insurrecció del 1851, en què fou vençut

Onzè comte d’Aguilar de Inestrillas, gran d’Espanya i tercer comte de Frigiliana Fill de Rodrigo Manuel Manrique de Lara Es distingí en la guerra contra Lluís XIV de França campanyes de Catalunya del 1693 i 1694 Felip V de Castella el féu membre del Consell d’Aragó 1702-07 i tinent general 1704 Vencé els austriacistes a Villaviciosa 1710, però, descontent pels excessius miraments de Felip V envers els francesos, es retirà 1711 El 1730 publicà Dispensario de la religiosidad de los cavalleros militares , on atacava els ordes militars de Calatrava i d’Alcántara

Fill del tinent general Carlos O'Donell y Anethan, que fou governador militar de València, i nebot del primer comte de la Bisbal Ingressà en el cos d’infanteria Durant la primera guerra Carlina lluità en el bàndol liberal el 1836 ja era general i el 1837 lluità a Hernani i a Hondarribia Defensà Sant Sebastià, derrotà els carlins a Oiartzun 1838 i a Lucena 1839 —fet que li valgué el títol de comte de Lucena i la capitania general de València— i, en collaboració amb Espartero, foragità els carlins del Maestrat Partidari dels moderats, el 1841 s’aixecà contra Espartero i participà en el complot…

Es traslladà al Perú on li fou confiat el comandament de l’expedició que cercava les terres australs i que descobrí les illes Salomó 1568 En una segona expedició descobrí les illes Marqueses 1595

Arxiduquessa d’Àustria, fou filla de l’arxiduc Carles, duc d’Estíria, fill de l’emperador Ferran I Fou casada —per procuració 1598 a Ferrara, davant el papa Climent VIII, i en persona 1599 a València— amb el rei Felip III de Castella Es dedicà a obres religioses i fundà nous convents i el collegi de jesuïtes de Salamanca

Capità general de Catalunya des del 1849, quan esclatà l’aixecament d’O'Donnell, pel juny del 1854, es resistí a incorporar-s’hi, facilitant així la revolta popular del 14 de juliol Acceptà llavors verbalment els fets, però, enfrontat per la posició sobre l’ordre públic a la junta popular de Barcelona presidida pel general Contreras i per impedir l’enderrocament de les muralles i prohibir l’ús de les selfactines 25 juliol davant l’extensió de la vaga obrera, fou substituït pel general La Concha després de fugir el 5 d’agost Posteriorment els moderats el feren senador 1857 i en 1858-59 fou…