Resultats de la cerca

Eren sota la jurisdicció del batlle reial de les Franqueses del Vallès, Llobregat i Maresme Abans del s XIV pertanyien a les Franqueses delLlobregat Santa Creu d’Olorda, Esplugues de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat, Santa Eulàlia de Provençana, Sants i Sant Boi de Llobregat, però aquests llocs foren alienats per la corona

A la dreta del torrent de Sant Pere Màrtir s’alçava el castell o torre de Picalquers , casa forta que pertangué als Picalquers, els quals la vengueren el 1325 als Terrè a mitjan s XVII passà als Ardena, barons i després comtes de Darnius, i a llurs successors Al costat de ponent hi havia l’església de Sant Jaume, refeta el 1773 En resta només una torre i masia voltada de jardí torre dels Lleons, al centre de la Ciutat Diagonal, convertida modernament en restaurant

Els compromesos en el sagramental eren convocats, en cas de perill, en forma d’host, a so de corn, repic de campanes o toc de trompeta, és a dir, sometent, mot aquest que al s XVI tendí a prevaler i a substituir el de sagramental A la nit, la convocatòria era feta mitjançant farons encesos a les torres més altes El primer sagramental fou jurat el 1257 pels pobles del pla del Llobregat comprenia Sant Boi, Sant Joan Despí, Cornellà, Sant Climent, Sants, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Feliu, Sant Vicenç dels Horts, Santa Creu d’Olorda, Molins de Rei, Santa Coloma, Viladecans, Gavà,…

Segon baró de Viver Fill i successor de Darius Rumeu i Torrents, que fou president de la diputació provincial de Barcelona Estudià dret i es dedicà a les empreses familiars entre les quals Ciments i Calçs Freixa i financeres i a la política El 1919 entrà a Unión Monárquica Nacional i el 1920 fou elegit regidor de Barcelona Conseller de cultura de la Mancomunitat, durant la Dictadura de Primo de Rivera, contribuí a la dissolució d’aquesta institució Nomenat alcalde de Barcelona 1925-29, durant la seva gestió fou perllonganda l’avinguda Diagonal fins a Esplugues de Llobregat…

Germà de l’industrial  Pere Milà i Pi  i pare del polític i financer Josep Maria Milà i Camps Membre del partit fusionista, collaborà més tard amb Manuel Planas i Casals Fou alcalde de Barcelona en dimitir Bartomeu Robert octubre del 1899, arran del conflicte del Tancament de Caixes Tot i ésser més favorable al govern de Madrid, les protestes constants a favor de l’alcalde sortint provocaren la seva dimissió un any i un mes més tard

Fill de Josep Maria Milà i Pi Fou assessor de l’Associació de Banquers de Barcelona 1917 i collaborador de la revista Economia i Finances Cooperà estretament amb la dictadura de Primo de Rivera presidí la junta liquidadora de la Mancomunitat de Catalunya i fou president de la Diputació de Barcelona en 1925-30 ho fou novament, durant poc temps, el 1939 Alfons XIII el creà comte del Montseny 1926 També fou membre de la junta directiva de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929

Vida i obra Utilitzà el pseudònim de Constantí Llombart Enquadernador d’ofici, estudià primeres lletres i alguns cursos de magisteri i, de jove, escriví alguns poemes romàntics en castellà i les peces teatrals En lo Mercat de València i  La calúmnia castigada  un miracle de sant Vicent Ferrer Decidí dedicar-se a l’activitat literària i emprengué diverses tasques com la creació de les revistes satíriques El Fárrago i El Diablo Cojuelo la primera, fundada amb Pelayo del Castillo, fou ben aviat clausurada pel governador civil Republicà federal, prengué part activa en la Revolució de Setembre…

Bisbat fins el 1964, fou erigida per la butlla Laeta animo en arquebisbat sense sufragànies, subjecte directament a la Seu Apostòlica L’arquebisbe continua assistint, però, a les reunions episcopals de la província eclesiàstica Tarraconense El 1118 els termes del bisbat, reflex d’un estat molt anterior, seguien al nord la línia que va des de Caldetes fins a Sant Marçal de Montseny —sensiblement la mateixa que separava els comtats de Barcelona i de Girona— a l’interior, la de Sant Marçal a la Brufaganya, passant per les línies de crestes de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat —el límit,…