Resultats de la cerca

Fou lloctinent de Navarra i de València 1575-78 Després de matar la seva muller, Diana de Cardona i Gonzaga, es casà successivament amb Anna d’Aragó i de Cardona 1564 i amb Margarida Gonzaga de Guastalla Durant la seva lloctinència a València tingué una especial cura de la vigilància i la fortificació de la costa, sobre l’estat de la qual féu al rei una interessant i extensa relació 1575

Fou general de la cavalleria a Nàpols i Sardenya, on residí quan fou nomenat lloctinent de Catalunya 1664 Un funcionari castellà, José Niño, li dedicà, amb aquest motiu, una Descripción de Cataluña El seu govern fou respectuós amb els catalans, probablement pels consells d’aquesta obra Posteriorment fou membre del Consejo de Indias i virrei de Sicília 1678 Retirat a Salamanca, ingressà a l’orde dels caputxins

Fill del duc Cèsar II de Guastalla i d’Isabel Orsini Pretengué la successió als ducats de Guastalla, Luzzara i Reggiolo i se n'intitulà duc Casat amb María Inés Manrique de Lara, comtessa de Paredes de Nava, passà al servei de Castella i fou lloctinent de València 1669-75 Durant el seu mandat hagué de prendre disposicions contra els residents francesos al País Valencià, en iniciar-se, amb la guerra de Devolució, la invasió del Principat

Passà a la seva filla Maria Luisa Gonzaga morta l’any 1773, muller 1741 de Joaquín Atanasio Pignatelli d’Aragó i de Moncayo-Fernández de Heredia, comte de Fuentes, marquès de Móra i de Coscojuela de Fantova, i llurs descendents, els Llanza

Fill del duc Pere Lluís Farnese, que fou assassinat 1547 pels partidaris de Ferran Gonzaga, virrei de Llombardia, que prengué el ducat per a l’emperador Carles V La ciutat de Parma, però, fou ocupada pel papat 1549, que la tornà a Octavi 1550 Més tard, aquest obtingué el territori parmesà de l’emperador Fou casat amb Margarida d’Àustria, duquessa de Penna i Città Ducale Inclinat vers Felip II de Castella, el 1558 n'assolí el retorn de Piacenza

Estudià dret a Barcelona Fou collaborador de Lo Sometent i d’altres revistes de Reus amb el pseudònim Lluís de Gonzaga Secretari de la legació espanyola al Vaticà, a Costa Rica i a Berna, es destacà per la seva tasca humanitària, a la Societat de Nacions, a favor dels presos i els ferits de la Primera Guerra Mundial Publicà obres com Suiza y el progreso social 1931, La embajada de Saavedra Fajardo en Suiza Apuntes históricos 1639-1642 1931 i Apuntes hispano-suizos 1931

Filla de Ferran I de Nàpols i d’ Isabel de Chiaramonte El 1473 es casà amb Hèrcules I d’Este, duc de Ferrara i de Mòdena, el qual ella secundà en la política de conciliació vers les corts de Nàpols, Màntua i Milà, reafirmada amb els casaments de llurs fills Alfons, Beatriu i Isabel amb Anna Sforza 1477, Lluís Sforza Il Moro , duc de Milà, i Francesc II Gonzaga, marquès de Màntua 1480, respectivament Amant de l’estudi, participà en el luxe i el refinament intellectual de la cort de Ferrara

Per rebellió del segon comte Antonio Ventimiglia e Lauria el 1339 fou concedit a Arrigo Rosso, tercer comte d’Aidone, però li fou tornat el 1414 i, a la seva mort 1415, havent desheretat l’hereu, passà al marit de la filla Constança, Gilabert de Centelles i de Cabrera El comtat fou confiscat al seu fill Antoni de Centelles i de Ventimiglia i donat 1444 a Pere de Cardona i de Villena, que en fou el sisè titular Pel matrimoni de la seva besneta Antònia de Cardona i de Gonzaga amb Ferran d’Aragó, duc de Montalto, el comtat passà 1545 a aquesta família i després 1587 als Montcada,…

Després d’haver militat al servei de Gonzalo Fernández de Córdoba, com a tinent general, fou nomenat per Ferran II de Catalunya-Aragó estrateg de Messina, gran conestable de Sicília 1497 i gran almirall de Sicília 1506 El 1511 ajudà el virrei Hug de Montcada a reprimir la revolta de Palerm, però a la mort del rei 1516 esdevingué el cap de la revolta contra el virrei Al parlament del 1516 fou elegit pels habitants de Catània com a llur representant Carles V el cridà a la cort, fet que donà lloc a noves revoltes a Sicília, puix que corregué la veu que havia estat mort Tornà a Sicília a precs…

Té l’origen en l’absentisme reial, que arribà a ésser quasi permanent El càrrec fou institucionalitzat per Ferran II de Catalunya-Aragó des del nomenament, el 1479, del seu cosí, l’infant Enric d’Aragó, com a lloctinent general de Catalunya, i el 1492 Juan de Lanuza ho era del regne d’Aragó Al Regne de València, el càrrec no s’institucionalitzà de manera permanent fins el 1520, amb Diego de Mendoza y de Lemos, que ho fou nominalment també del Principat de Catalunya Als regnes de Sicília i de Nàpols prevalgué el nom de virrei , denominació que, des del segle XVI, tendí a substituir arreu la de…