Resultats de la cerca

Fill i successor de Carles VII Des que fou nomenat lloctinent del Llenguadoc 1439 fins que inicià el seu regnat 1461 visqué en una continuada insurrecció contra el seu pare El 1465 hagué de fer cara a una magna revolta de la noblesa, agrupada en la Lliga del Bé Públic L’incompliment per part seva dels acords que posaren fi a les hostilitats provocà un nou alçament, dirigit per Carles I de Borgonya , el qual arribà a empresonar-lo 1468 La diplomàcia pau amb Anglaterra, 1475 acabà, però, donant-li la victòria En la primera fase de la guerra contra Joan II de Catalunya-Aragó sostingué aquest…

Partidari del blanquisme, participà en la Comuna de París i hagué d’exiliar-se fins el 1880 Elegit diputat 1893-1915, encapçalà la facció blanquista del parlament fins a la unificació socialista 1905 Membre de la Segona Internacional, defensà la postura de Jaurès, amb qui collaborà a L’Humanité

Dirigits en algunes ocasions per nobles arruïnats, els tuchins , camperols i artesans pobres, atacaren castells, nobles i clergues La insurrecció fou reprimida amb gran rigor pel duc de Berry 1382-84 A la mateixa època una revolta semblant el tuchinaggio tingué lloc al Piemont fou dominada per Amadeu VII de Savoia 1387

Després de collaborar amb els Bonaparte, el 1814 féu costat als Borbó i esdevingué l’home de confiança de Lluís XVIII, que el nomenà ministre de policia i de l’interior Pel seu moderantisme suavitzà la censura, amplià el nombre d’electors, etc fou objecte dels atacs dels ultrareialistes i hagué de dimitir l’endemà de l’assassinat del duc de Berry 1820 Creà el nucli industrial de La Sala Avairon

Fill del duc Carles III El 1545 passà al servei de l’emperador Carles V, car França, rival de l’imperi, havia pres Savoia 1536 Lluità a Mühlberg 1547 i a Metz 1552 El 1553 fou nomenat cap de l’exèrcit imperial a Flandes i, més tard, lloctinent general dels Països Baixos Felip II l’en féu governador 1556 Com a tal derrotà França a Saint-Quentin 1557 i a Gravelines 1558 L’any 1559 recobrà el ducat i es casà amb la germana d’Enric II de França, Margarida de Valois, que aportà el ducat de Berry com a dot Abolí la servitud de la gleva als seus estats 1560, dels quals aconseguí, el…

Propugnaven la disminució dels imposts i llur intervenció en la direcció de la política, les finances, l’exèrcit i l’administració Com a cap elegiren Carles, duc de Berry, germà de Lluís XI La gran noblesa entrà en la coalició, però aquesta no trobà suport en la mitjana noblesa ni en la petita, en el clericat ni en l’alta burgesia, i el poble els fou hostil El duc de Borbó, Joan II, obrí les hostilitats març del 1465 A Montlhéry 16 de juliol, s’enfrontaren, en una batalla indecisa, les forces del rei i les del comte de Charolais futur Carles el Temerari, i aquest no pogué entrar…

Fill i successor de Carles V Menor d’edat, el govern fou dominat pels seus oncles, els ducs Lluís I d’Anjou, Felip l’Ardit de Borgonya, Joan de Berry i Lluís II de Borbó, els quals utilitzaven els recursos del país en benefici propi El 1388 assumí personalment el govern el 1392 sofrí el primer atac de follia, malaltia que s’agreujà malgrat èpoques de remissió, i el poder passà de nou als oncles del sobirà, entre els quals s’imposà Felip I l’Ardit Les topades entre els interessos encontrats de Lluís d’Orleans, germà de …

Vida i obra Cavallerís de Pere III i de Joan I, aquests li encomanaren diverses tasques de caràcter literari Tingué relació amb el mestre de Rodes Juan Fernández de Heredia El 1383 portà a Joan I, de part del duc de Berry, una versió francesa del De Civitate Dei , i fou una altra vegada comissionat pel rei prop del duc per copiar el manuscrit que aquest posseïa de la versió francesa d’ Ab urbe condita de Tit Livi Les traduccions catalanes fetes aleshores a partir d’aquestes dues versions li han estat atribuïdes El 1396 la reina Violant de Bar l’envià com a ambaixador a la cort…

Collaborador de Le Constitutionnel , fundà Le National 1830, des d’on defensà la monarquia parlamentària i contribuí a la caiguda dels Borbó i l’accés al poder de Lluís Felip d’Orleans Elegit diputat 1830, dirigí el partit moderat Com a ministre de l’interior 1832, 1834-36 reprimí tant la conspiració legitimista de la duquessa de Berry 1832 com les revoltes republicanes de París i Lió 1834 Fou president del consell de ministres el 1836 i el 1840, però en ambdues ocasions dimití per diferències de criteri amb Lluís Felip Cridat altre cop a dirigir el govern l’any 1848, ja no pogué…

Després de la mort del seu avi Carles X 1836 i de la renúncia del seu oncle, el duc d’Angulema 1844, fou l’hereu de la corona francesa, que reclamà, a la caiguda de Napoleó III 1870 Malgrat la majoria legitimista a l’assemblea, que el proclamà rei, i el reconeixement dels orleanistes, la seva intransigència sobre les condicions per a assumir la reialesa impossibilità la restauració de la monarquia