Resultats de la cerca

L’origen del mot rus o ros que apareix amb seguretat el primer quart del segle IX resta encara per resoldre científicament, bé que, seguint la crònica russa més antiga, la majoria d’historiadors i filòlegs concorden a identificar el poble que hi és designat amb la tribu escandinava dels varegs, establerts a la plana de l’Europa oriental La designació “rus” es mantingué fins al segle XVII, moment a partir del qual hom començà a parlar dels grans russos per oposició als bielorussos, dits russos blancs , i als petits russos d’Ucraïna per indicar els pobladors del nord de la…

Això la diferencia de la bruixeria Cal distingir la màgia blanca , anomenada també illusionisme, que té com a finalitat de fer fugir els mals esperits o de guarir les persones que n'han estat víctimes, i la màgia negra , que pretén de sotmetre els mals esperits i les forces sobrenaturals malèfiques per tal de fer-ne els instruments d’empreses homicides Al món antic hom considera que Pèrsia era el centre principal de les pràctiques de màgia L’Església considerà la màgia un producte del dimoni i prohibí als cristians que la practiquessin alguns però, ho continuaren fent A la Itàlia…

Net i successor 912 de l’emir ‘Abd Allāh, portà Al-Andalus a la seva màxima puixança El seu caràcter realista i tenaç i la seva tolerància religiosa li permeteren de trobar solucions de compromís amb els seus adversaris i d’enfortir la seva autoritat Successivament, posà fi a la rebellió de l’aristocràcia andalusina, atiada per Ibn Hafsūn i els seus fills 928, a l’autonomia del principat de Sevilla i del territori de Badajoz governat per Ibn Marwān 930 i a la revolta de Toledo 933, estimulada pels reis lleonesos La victòria de Valdejunqueras 920 sobre Ordoni II i el saqueig de Pamplona,…

Bé que la preocupació crítica per escriure la història amb veracitat és molt antiga i que ha anat donant lloc al naixement d’un seguit de tècniques auxiliars de la investigació arqueologia, paleografia, numismàtica, etc, aquesta preocupació no es pot confondre amb la reflexió teòrica sobre l’evolució de les societats humanes que hom troba, aïlladament, en figures com la d’Ibn Haldūn i, més sovint, en els corrents progressius de la historiografia europea des del Renaixement fins avui, però que no ha esdevingut encara un estudi científic coherent, amb un cos de doctrina propi Només cal veure…