Resultats de la cerca

La iniciativa venia sempre del cantó cristià Així, predicadors com Ramon Llull 1299 i Vicent Ferrer 1414 o conversors com Arnau Sellam d’Estadella 1377 i Juan Fernández de Toledo 1389 obtingueren llicències reials per a poder sermonar o disputar a les sinagogues A Catalunya, en dues ocasions la convocatòria d’una disputa fou feta per les altes autoritats, en una de les quals, convocada per Jaume I i que tingué lloc al palau reial de Barcelona, del 20 de juliol al 8 d’agost de 1263, davant el rei, barons i prelats, Mošé ben Naḥman i uns altres rabins foren obligats a disputar amb…

Se n'han conservat les actes editades el 1957 i una curta relació de Bonastruc Desmaestre La llengua emprada en la disputa sembla que fou l’aragonès Fou convocada per Benet XIII, i serviren de minuta 24 tesis redactades per Jeroni de Santa Fe Més de 20 rabins de Catalunya i d’Aragó foren obligats a assistir-hi i a discutir els arguments de Jeroni de Santa Fe per provar que els escrits jueus avalaven la vinguda del Messies al començ de l’era cristiana, i més endavant a perfilar la personalitat i l’obra del Messies Les 7 darreres sessions es dedicaren a criticar els “errors” del…

Disputà infructuosament a Àustria el control del Danubi, i hagué d’afrontar diverses revoltes a l’Àsia Menor i a Pèrsia

Fill illegítim i pòstum de Haakon III, succeí IngiII Per causa del seu origen, l’Església tardà a reconèixer-lo 1247 Reuní Grenlàndia 1261 i Islàndia 1262 al regne de Noruega, i disputà les illes Hèbrides als escocesos

El proteccionisme industrial i l’abolicionisme de l’esclavitud motivaren la victòria dels nordistes en les eleccions del 1850 El 1857 una forta crisi econòmica contraposà altre cop els interessos industrials dels nordistes als agraris del sud, sense oblidar la disputa pel domini dels estats centrals L’enfrontament originà la guerra de Secessió, que acabà amb la victòria total dels nordistes

Fou un dels membres principals del consell reial de Jaume I de Catalunya-Aragó Assistí a les conquestes de València 1238 i de Xàtiva 1244 i al signament del tractat d’Almirra 1244 Fou jutge en la disputa entre Jaume I i l’infant Alfons, juntament amb uns altres nobles El 1257 Jaume I el nomenà procurador reial del Regne de València Contribuí econòmicament a la frustrada expedició de Jaume I a Terra Santa 1269

Fill d’una família d' hidalgos empobrida, fou sempre un illetrat Participà en les guerres d’Itàlia i el 1502 anà a les Índies amb Nicolás de Ovando Lloctinent d’Alonso de Ojeda i de Vasco Núñez de Balboa, explorà part de Centramèrica i esdevingué alcalde de Panamà 1522 Home ja ric, uní la seva fortuna a la de Diego de Almagro i amb l’ajut d’Hernando de Luque organitzà una primera expedició al Perú 1524-25, que fou un fracàs Fallida una segona expedició 1526-28, Pizarro es retirà a l’illa del Gallo, on quedà amb dotze companys els tretze de la fama, mentre Almagro anava a Panamà a cercar…

Fill de Lluís II el Sever, duc de l’Alta Baviera, en morir l’emperador Enric VII disputà la corona al duc FredericI d’Àustria, el qual derrotà i empresonà a Mühldorf 1322 El 1325 l’alliberà, després d’obtenir la seva renúncia al tron Però el papa Joan XXII no acceptà l’acord i excomunicà Lluís Aquest féu elegir l’antipapa Nicolau V, el qual coronà a Roma 1328 Tornat a excomunicar per Climent VI 1346 i enemistat amb els prínceps i electors alemanys, fou destronat el 1346 Morí d’una caiguda de cavall quan preparava el contraatac

Del 1348 al 1362, especialment, disputà el predomini polític a Sicília al partit llatí, que representava part de la noblesa indígena, progenovesa i proangevina Els Alagó o Alagona , els Peralta, els Montcada, els Vallguarnera foren els membres més destacats del partit, en el qual militaren també, en alguns moments, d’altres nobles d’origen sicilià, com els Rosso, els Spadafora, els Ventimiglia o els Sclafani Dominaven la zona meridional i oriental de l’illa Val di Noto, Siracusa i Catània Tingueren l’ajut del rei Pere III de Catalunya-Aragó, que el 1349 els envià una flota per defensar Catània

Comte de Guisa Nebot de Felip VI de França i hereu al ducat de Bretanya per matrimoni 1337 amb Joana de Penthièvre, neboda del duc Joan III Mort aquest 1341, li disputà el ducat Joan, comte de Montfort l’Amaury, sostingut per Eduard III d’Anglaterra, originant la llarga lluita per la successió de Bretanya Després d’uns èxits inicials, caigué presoner dels anglesos a la batalla de la Roche-Derrien 1314 recobrà la llibertat el 1356 i, en ésser represa la lluita 1363, fou derrotat i mort a Auray 1364 Ja en vida tingué fama de santedat fou beatificat el 1904