Resultats de la cerca

Bibliotecari de la Universitat de Bordeus i, des del 1937, periodista a París El govern de Vichy 1940 li donà un càrrec important al ministeri d’informació i creà una oficina de premsa occitana i un centre permanent de defensa de la llengua d’oc Ajudà eficaçment la labor de Pompeu Fabra i d’altres exiliats catalans, com a administrador, a París, de la Fundació Ramon Llull i de la Revista de Catalunya Membre actiu de la Resistència, la Gestapo l’arrestà pel gener del 1944 i l’envià a Dachau Acabada la guerra, tornà a exercir de periodista i fou un dels principals artífexs de la llei Deixonne…

Escriptor i polític francès Exiliat durant la Revolució, retornà sota el Directori i esdevingué membre del Consell d’Instrucció Pública 1814, diputat per l’Avairon 1815-22 i ministre d’estat 1822 Fou membre de l’Académie Française 1816 i par de França 1823, títol que renuncià arran de la revolució del 1830 Capdavanter del pensament contrarevolucionari, del legitimisme i del tradicionalisme filosòfic, afirmà que la font de tot coneixement és la revelació, que la monarquia és de dret natural i, tot justificant l’esclavatge i l’antisemitisme, rebutjà els postulats racionalistes del s XVIII…

L’inici d’aquest moviment, bé que anterior a la Revolució Francesa, cal cercar-lo en els intents de creació, de primer, d’una federació oposada al centralisme de la Convenció revolucionària, i, més tard, en el desig d’una república federal enemiga de l’absolutisme jacobí, estesa de Lió a Bordeus Aquesta, però, no fou consolidada a causa de la defecció de la burgesia tolosana, que, durant els anys 1815-54, alhora que obtenia un ressorgiment econòmic, es deixà enlluernar per París, adoptà plenament la cultura francesa i s’allunyà de les forces populars, que manifestaven un ideal revolucionari…

Bé que la preocupació crítica per escriure la història amb veracitat és molt antiga i que ha anat donant lloc al naixement d’un seguit de tècniques auxiliars de la investigació arqueologia, paleografia, numismàtica, etc, aquesta preocupació no es pot confondre amb la reflexió teòrica sobre l’evolució de les societats humanes que hom troba, aïlladament, en figures com la d’Ibn Haldūn i, més sovint, en els corrents progressius de la historiografia europea des del Renaixement fins avui, però que no ha esdevingut encara un estudi científic coherent, amb un cos de doctrina propi Només cal veure…