Resultats de la cerca

Fill i hereu del soldà al-Ḥasan I Les seves reformes i, sobretot, la conferència d’Algesires el feren impopular Fou destronat pel seu germà 1908

Germà i successor de Mawlāy Muḥammad, xerif del Tafilelt, aconseguí la pacificació i la unificació del Marroc El succeí el seu germà Isma'īl

A la Segona Guerra Mundial comandà el cos expedicionari anglès a Noruega 1940 i les forces britàniques de l’Índia Posteriorment substituí Wavell en el comandament de les forces de l’Orient Mitjà 1941-42 i d’Àfrica, on fou derrotat per Rommel resistí després a El-'Alamein El 1943 retornà a l’Índia, on acabà el servei actiu 1947

És situat a la zona d’entrada de la mesquita i el seu desenvolupament és vertical, de planta quadrada o rectangular, gairebé mai circular És de les poques parts de la mesquita que té un aspecte exterior polit Presenta una indubtable similitud funcional i estructural amb els campanars cristians, si bé mai no assolí el grau d’importància d’aquests Excelleixen els minarets de Samarra, Sevilla la Giralda i Rabat

Bé que en vida del fundador —el qual, després de proclamar-se mahdī a Tīnmāl 1121, organitzà els seus deixebles en un petit estat— la secta quedà reclosa al Gran Atles, quan pujà al poder el berber zenata ‘Abd al-Mu'min 1130-63, el qual prengué el títol califal d' amīr al-mu'mī-nīn , dominaren des del Marroc —presa de Tànger, Agmat, Ceuta i la capital almoràvit, Marràqueix 1146— fins a Egipte i n'expulsaren els almoràvits després de derrotar els mercenaris cristians que comandava Ibn Ruburṭayr, els hammadites 1151 i els normands ‘Abd al-Mu'min inicià la conquesta d’Al-Andalus…

El 1664 s’implantà sòlidament al Rif i, des del 1668 fins al 1670, acabà l’ocupació del Marroc amb la conquesta de Marràqueix Els seus successors hagueren de fer front a l’anarquia, però, tot i això, la dinastia, consolidada el 1912 amb l’establiment del protectorat francès i el 1956 amb la independència del Marroc, ha perdurat fins a l’època actual

A la mort d’Ibn Tūmart, de qui era deixeble, fou nomenat califa 1130 Conquerí el Marroc als almoràvits i féu de Marràqueix la seva capital El 1146 envià un exèrcit a la península Ibèrica i, després de llargues lluites, desféu els regnes de taifes el 1157 Llavors Al-Andalus esdevingué una simple dependència de l’imperi almohade, representat a Sevilla per un valí

Havien estat els regents 1420-72 dels benimerins a la zona, i en morir Abd al-Ḥaqq, el wattàssida Muḥammad al-Šayḫ es proclamà soldà Els establiments portuguesos a la costa minaren notablement el poder wattàssida, que restà anorreat per la pujada de la dinastia dels xerifs saadites, els quals s’empararen de Marràqueix 1525 i de Fes 1550 Malgrat l’ajut de Carles V, dels portuguesos i dels turcs, els wattàssides hagueren d’emigrar del Marroc

Consolidà la formació de l’imperi amb la conquesta del N d’Àfrica —fundació de Marràqueix 1070, que instituí com a capital— Sembla que la caiguda de Toledo 1085 a mans d’Alfons VI de Castella el decidí a ajudar els andalusins passà l’estret i vencé els cristians a Sagrajas o Zallaca 1086 Malgrat ésser derrotat al castell d’Aledo 1088, s’imposà als taifes andalusins exceptuant València, en poder del Cid, i els estats vassalls d’aquest Els principals lloctinents de Yūsuf que actuaren a les terres dels Països Catalans foren Muḥammad Ibn ‘Ā'iša i Muḥammad al-Mazdalī Adoptà el títol…

Fill del conqueridor del Marroc, Yūsuf ibn Tašfīn, fou proclamat a Marràqueix Es nomenà amīr al-muslimīn ‘príncep dels musulmans’, bé que reconegué la preeminència religiosa del califa abbàssida Unificà Al-Andalus i prengué les Balears i la ciutat de Saragossa, bé que aquesta fou perduda aviat davant Alfons I d’Aragó 1118 Aquest rei i el de Castella, aprofitant-se de la debilitat dels almoràvits, llançaren freqüents atacs a llurs dominis, com l’expedició d’Alfons I a Granada el 1125, que proporcionà a Aragó un gran nombre de mossàrabs per a la repoblació de les terres de nova…