Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
Boleslau I de Bohèmia
Història
Duc de Bohèmia (929-967).
Lluità per defugir la sobirania de l’imperi romanogermànic, però acabà 950 reconeixent-la i li prestà ajuda contra eslaus pagans i hongaresos
Manassès
Història
Rei de Judà (699-643 aC).
Vassall d’Assíria, és conegut per la durada del seu regnat i pel fet que afavorí més que cap altre la penetració dels cultes pagans i ofegà amb sang la resistència dels profetes
Teòfil d’Alexandria
Història
Patriarca d’Alexandria (385-~412).
Propugnador sense escrúpols del predomini de la seu alexandrina a l’Orient, fou un adversari violent dels pagans —destruí la famosa biblioteca Serapeion— i dels origenistes acusà Joan Crisòstom d’ésser-ho i obtingué que fos deposat 403
Pere I d’Hongria
Història
Rei d’Hongria (1038-46).
Fill d’Ottone d’Orseolo, dux de Venècia, i de Maria, germana d’Esteve I d’Hongria Succeí aquest, però fou expulsat del país pels pagans 1041 El 1044 recuperà el poder mercès al futur emperador Enric III Morí assassinat pels partidaris d’Andreu I, que el succeí
Otakar II de Bohèmia
Història
Rei de Bohèmia (1253-78).
Fill de Venceslau I de Bohèmia, fou elegit duc d’Àustria el 1251 Dirigí una croada 1254 contra els pagans de l’antiga Prússia oriental i una altra contra els lituans 1266-67 Conquerí Estíria als hongaresos 1260, i el 1269 prengué possessió de Caríntia, Carniola i Ístria i esdevingué el príncep més poderós del Sacre Imperi Rodolf d’Habsburg el forçà a renunciar a tots els seus territoris, excepte Bohèmia i Moràvia tractat de Viena, 1276 Dos anys més tard, en un intent de recobrar els seus drets, fou vençut i mort a la batalla de Dürnkrut
Valentinià I
L’emperador Valentinià I
© Fototeca.cat
Història
Emperador romà (364-375).
Proclamat emperador a Nicea després de la mort de Jovià, associà al govern el seu fill Gracià i el seu germà Valent, al qual confià Constantinoble i les províncies orientals de l’Imperi, mentre que ell es reservava les províncies occidentals, amb la Illíria i Itàlia, amb la seu a Milà Cristià, mostrà tolerància envers els jueus i els pagans Prengué mesures per a afrontar la crisi econòmica, i reformà l’administració Lluità contra els alamans en defensa de la frontera renana 366-374 Pacificà Britània 368-369, on restaurà el mur d’Adrià , i reprimí la rebellió dels donatistes…
khàzar
Història
Dit de l’individu d’un poble d’origen incert que formà un imperi (s VI) entre les mars d’Azov i Càspia i els rius Volga i Don.
Després d’enfrontar-se als musulmans 661-730, el Caucas romangué com a límit d’ambdós imperis Amb capital a Itil, reberen el vassallatge de diverses tribus eslaves i mantingueren excellents relacions amb l’imperi Bizantí Enfrontats als russos presa d’Itil, 969, Vladimir sotmeté els khàzars 1016 al domini bizantí Els khàzars, que probablement parlaven una llengua turca, foren cristianitzats 860 per Ciril de Tessalònica abans, el 740, un dels seus caps havia abraçat el judaisme Aquest fet, que tingué molt ressò en el sefardisme, produí una pretesa correspondència ~950 entre Hasday ben Šaprut i…
bambara
Etnologia
Història
Individu d’una població sudànica del grup manding concentrada principalment a Mali, a les regions de Bamako, Ségou (ribes del Níger mitjà) i Sikasso (ribes del Bagoé i del Bani), i escampada en d’altres grups menys nombrosos a Senegal (conca del riu Saloum).
Els bambares aproximadament un milió d’individus parlen un dialecte del manding, són de cultura paleonègrida, influïda parcialment per l’islam, i posseeixen un art remarcable les màscares són particularment famoses S'establiren a la regió de Ségou vers el s XIII, i constituïren, a la segona meitat del s XVII, els regnes de Ségou i de Kaarta, substituint l’antic imperi de Mali El regne de Ségou experimentà un gran desenvolupament amb Biton Kouloubali 1712-55, que conquerí Macina, a l’est, i Kaarta En morir ell, el regne de Kaarta es revoltà per raons de successió, i aconseguí una…
catacumba

Catacumbes de San Genaro, a Nàpols
Història
Religió
Cementiri subterrani d’inhumació compost de galeries i cambres.
El seu ús és anterior al cristianisme Seguint la llei romana que prohibia els enterraments a l’interior de les ciutats, els primers cristians construïren, amb tota llibertat, diversos cementiris subterranis, que només foren utilitzats esporàdicament com a lloc de culte, durant les persecucions Arribaren a tenir bastants quilòmetres de longitud i diversos pisos superposats Els difunts eren dipositats en nínxols loculi cavats a les parets, molts d’ells decorats amb pintures, que forneixen les principals fonts sobre l’art cristià dels primers segles Els temes emprats fan sovint referència a…
humanisme
Erasme , retrat que féu el pintor Hans Holbein, el Jove (1497-1543), de l’humanista holandès
© Corel Professional Photos
Història
Literatura
Mot que, en sentit propi, designa el fet històric del renovellament dels estudis clàssics que arrelà en la literatura italiana del s. XIV i s’imposà per tot Europa els dos següents, contemporàniament a una nova valoració de l’home i del seu paper en el món: el Renaixement.
L’any 1428, el florentí Leonardo Bruni compongué una oració fúnebre per a Nanni degli Strozzi on apareix, en un context revelador, la paraula humanitas , la història i el sentit de la qual constitueixen una dada imprescindible per a la comprensió de l’humanisme renaixentista Humanitas és un mot llatí que tradueix el grec φιλανϕρωπια, que significa ‘amor a la condició humana’ i que fou usat per primera vegada per Èsquil, que l’aplicà a la benevolència de Prometeu envers els homes A l’època hellenística i romana era una qualitat desitjable en un monarca, i sant Pau l’atribuïa a Crist El llatí…