Resultats de la cerca
Es mostren 8 resultats
Otó II
Història
Emperador romanogermànic (973-983, associat a l’imperi el 967).
Rei de Germània i d’Itàlia 961 Fill d’ Otó I i d’Adelaida Es casà 972 amb Teòfana, filla de l’emperador bizantí Romà II Rivalitzà amb els emperadors bizantins i prengué el títol d’ imperator romanorum , que aquells reivindicaven El 981 passà a Itàlia i feu matar per sorpresa un gran nombre d’enemics seus a Roma, la qual cosa li valgué el sobrenom de Sanguinari Lluità amb poca fortuna amb grecs i sarraïns a Calàbria
Focas
Història
Emperador bizantí.
Centurió, enderrocà i féu matar l’emperador Maurici i fou aclamat emperador 602 Cruel i sanguinari, dugué una política interna molt dura, i hagué de fer cara als perses que envaïen l’Imperi Fou enderrocat per Heracli, fill de l’exarca d’Àfrica
Joan Antoni Monet
Història
Política
Polític.
Arran de la liberalització empresa per Maria Cristina de Borbó, regent durant la malaltia de Ferran VII, fou nomenat 1832 ministre de la guerra Tot seguit féu cessar el sanguinari capità general de Catalunya, comte d’Espanya, però, considerat massa liberal per Zea Bermúdez, fou obligat a dimitir per aquest 1833
Abū-l-‘Abbās al-Saffāḥ
Història
Califa (750-54) fundador de la dinastia abbassí.
Feu de Kūfa Iraq la seva primera capital, però per raons de seguretat acabà residint a Hāšemiyya El sobrenom, que pot també significar ‘el generós’, és interpretat generalment com ‘el sanguinari’, pel fet d’haver-se dedicat a desfer totes les oposicions de sirians, d’omeies i d’altres, fins i tot dels qui l’havien ajudat a aconseguir el tron
Junta Suprema de Govern del Regne de València
Història
Organisme autònom que regí el Regne de València durant la guerra del Francès.
Fou creada el 25 de maig de 1808 davant l’exigència popular que fos organitzada la lluita contra els francesos, i fou integrada per representants del poble, com el franciscà Joan Rico i l’advocat Manuel Cortés i Sanç, i per les antigues autoritats locals, empeses a lluitar contra Napoleó per por a un avalot popular La presidí el capità general, Rafael Vasco y Vargas, comte de la Conquista, amb l’arquebisbe Josep Company i Soler com a vicepresident La Junta inicià el mateix dia les negociacions amb Anglaterra, a través del comandant de l’esquadra anglesa, per tal d’obtenir ajuda contra Napoleó…
Àtila
Història
Rei dels huns (434-453).
Succeí Ruas, oncle seu, juntament amb el seu germà Bleda, però el 444 aquest fou assassinat Àtila intentà d’unificar les diverses tribus dels huns, així com altres grups heterogenis aliats o sotmesos, germànics, escites, etc, i arribà a dominar un vastíssim territori que comprenia les planes de Rússia meridional i d’Ucraïna i pràcticament tota la conca del Danubi El poder romà, ni d’Orient ni d’Occident, no li pogué oposar forces efectives Teodosi II, emperador d’Orient, li pagava un tribut d’or L’emperador d’Occident, Valentinià III, pagava Àtila com si fos un general del seu exèrcit El…
emperador romanogermànic
Història
Nom amb què és conegut el sobirà del Sacre Imperi Romanogermànic, el títol oficial del qual era emperador dels Romans (o emperador romà).
El seu tractament era el de sacra i imperial majestat o majestat cesària El títol d’emperador romà era emprat després de la coronació com a tal feta pel papa Emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic dinastia de Saxònia Otó I el Gran 962-973 Otó II el Sanguinari 973-983 Otó III 983-1002 Enric II el Sant 1002-1024 dinastia sàlica Conrad II el Sali 1024-1039 Enric III el Negre 1039-1056 Enric IV 1056-1106 Enric V 1106-1125 Lotari II el Saxó 1125-1137 dinastia dels Hohenstaufen Conrad III 1138-1152 Frederic I Barba-roja 1152-11909 Enric VI 1190-1197 Felip de Suàbia 1198-1208 Otó IV…
Sacre Imperi Romanogermànic
Història
Geografia històrica
Denominació encunyada al segle XV per a designar l’imperi fundat per Otó I el 962 en ésser coronat pel papa Joan XII.
Continuador de l’imperi Romà d’Occident Roma i de l' imperi Carolingi , el Sacre Imperi Romanogermànic comprenia, en un principi, el regne de Germània Saxònia, Francònia, Suàbia, Baviera, etc, el regne d’Itàlia i els annexos d’ambdós Lorena, les marques orientals i el patrimoni de Sant Pere L’Imperi s’eixamplà el 1032 amb la incorporació del regne de Borgonya, que incloïa la Provença, i a partir de mitjan segle XIII, gradualment, perdé els territoris meridionals Itàlia, el Delfinat, els cantons suïssos, etc, fins a coincidir gairebé els seus límits amb els del regne germànic L’Imperi,…