Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
Josep Verde i Aldea

Josep Verde i Aldea
© Generalitat de Catalunya
Història
Política
Polític.
Advocat, la seva activitat en el món del catolicisme progressista —fundador del Grup Cristià de Defensa i Promoció dels Drets Humans, membre de Justícia i Pau — el portà a defensar sovint acusats davant del Tribunal d'Ordre Públic i a integrar-se en el Reagrupament Socialista i Democràtic 1974, transformat després en PSC-Reagrupament , del qual fou secretari general a la mort de Josep Pallach 1977 Diputat a corts el 1977 dins del Pacte Democràtic per Catalunya , afavorí la incorporació del seu partit al nou Partit dels Socialistes de Catalunya i fou un dels redactors de l'Estatut d'Autonomia…
marquesat de Campo Verde
Història
Títol concedit el 1688 a Luis Torres de Navarra y Monsalve.
Passà als González de Aguilar Luis González de Aguilar y Torres de Navarra fou capità general de Catalunya
Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament
Història
Nom que adoptà el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, sorgit el 1974 de la fusió de l’ala moderada del Moviment Socialista de Catalunya, encapçalada per Josep Pallach i Carolà, amb socialistes d’inspiració cristiana com Josep Verde i Joaquim Ferrer, i el Bloc Popular de Lleida, de Joaquim Arana; transitòriament, ERC també s’hi adherí.
Socialdemòcrata, europeista i federalista, tingué per òrgans Unitat Socialista 1975-76 i Informació Socialista 1978, i l’ús de les sigles PSC l’encarà amb Convergència Socialista de Catalunya La mort de Pallach —substituït en la secretaria general per J Verde i Aldea— afectà durament el partit, el qual, després d’haver obtingut 3 diputats el 1977 dins del Pacte Democràtic per Catalunya , sofrí una greu crisi d’identitat i nombroses pèrdues de sectors nacionalistes abans d’integrar-se 1978 en el nou Partit dels Socialistes de Catalunya PSC-PSOE
Luis González de Aguilar y Torres de Navarra
Història
Militar
Militar castellà, marquès de Campo Verde.
Lluità a Catalunya durant la guerra del Francès La seva actuació demagògica li valgué d’ésser nomenat capità general de Catalunya 1811 pels resistents tarragonins Fracassà en els intents de recuperar Barcelona i de socórrer Figueres, i perdé Tarragona quan hi tornà atacà els francesos però no pogué salvar la ciutat En la junta de generals, a Cervera juliol del 1811 decidí d’abandonar el Principat i contribuí a dissoldre l’exèrcit Empresonat per Ferran VII 1814, fou alliberat pels constitucionalistes i nomenat capità general de Granada 1820