Resultats de la cerca

Abandonà el catolicisme influït per Nietzsche, Hegel i Marx, i evolucionà cap a un misticisme hinduista La seva obra gira entorn de l’apropament als estats-límit, com el dolor, el plaer o la mort Destaquen els assaigs L’expérience intérieure 1943, La littérature et le mal 1957 i L’erotisme 1957, i les novelles Le coupable 1944, L’abbé C 1950, Le bleu du ciel 1957 i Ma mère 1966 Fou també fundador i director de la revista “Critique” 1946

Inspirat en la lingüística de Saussure i Bloomfield, fou el fundador de la revista “Théâtre Populaire”, impulsor del moviment de la “nova crítica” i director d’estudis de l’École Pratique des Hautes Études La seva obra va des d’una reflexió sobre la condició històrica del llenguatge literari Le degré zéro de l’écriture , 1953 i la temptativa de constituir una semiologia de la moda Système de la mode , 1967 fins a demostrar la pluralitat significativa d’un text literari i la sobrevaloració del “text” en lloc del “signe” S/Z , 1970 Sade, Fourier, Loyola , 1971 Le plaisir du texte , 1973, etc…

És autor de La semaine 1578 i de Seconde semaine 1585, poemes sobre la creació i la història de la humanitat Deixà també poemes en occità

Estudià lleis a la Universitat de París, formà part del cenacle de Leconte de Lisle i fundà la revista “Les Taches d’Encre” Individualista refinat, interessat pel subconscient i l’instint, escriví la trilogia novellesca Culte du moi Sous l’oeil des Barbares 1888, Un homme libre 1889 i Le jardin de Bérénice 1891 Prengué part activa en les lluites polítiques de l’època, marcada per la crisi produïda per la desfeta del 1870, i evolucionà cap a un nacionalisme tradicionalista i sentimental en contra del nacionalisme positivista de Maurras, del qual esdevingué un dels exponents més característics…

Fou inspector d’ensenyament S’especialitzà en estudis sobre literatura hispànica i publicà, entre altres obres, Espagne et Provence, études sur la littérature du Midi de l’Europe 1857, reeditat el 1866 amb el títol Les troubadours et leur influence sur la littérature du Midi de l’Europe , en què tingué la collaboració de Manuel Milà i Fontanals a propòsit d’Ausiàs Marc

Es féu conèixer amb un recull de poemes, Les pleureuses 1895, i algunes novelles, com L’enfer 1908, però la seva consagració tingué lloc després de la Primera Guerra Mundial, amb Le Feu 1916, novella antimilitarista que provocà una polèmica sorollosa i que guanyà el premi Goncourt de l’any 1917 Partidari del leninisme, anà a viure a Rússia, on féu assaig, com Paroles d’un combattant 1921, Le couteau entre les dents 1922, etc, novella, com Clarté 1919, i narració, com Quelques coins du coeur 1922, Les Judas de Jésus 1927, biografies de Lenin 1934 i de Stalin 1935, etc

Conreà gèneres diversos i obtingué una gran popularitat, bé que breu, amb Iambes 1830-31, recull de poesies satíriques i violentes, publicades amb motiu de la revolució del 1830 De la mateixa manera descriví la situació d’Itàlia en Il Pianto 1833 i la industrialització anglesa en Lazare 1833

De família noble, s’installà a París, on menà una vida de dandi a la manera de Byron Exaltat defensor de l’ultramuntanisme i mogut per la seva actitud intransigent, es féu nomenar Connétable de lettres i atacà tant els vells com els innovadors Atret pel misteri, la seva obra reflecteix una imaginació ombriva, barreja de sensualisme i de misticisme, i una constant evocació d’un passat millor En Les diaboliques 1874, el sobrenatural arriba a dominar els trets psicològics dels personatges En aquesta mateixa línia havia escrit també L’ensorcelée 1854, Le chevalier Des Touches 1864, Un prêtre…

Defensor del classicisme, fou sempre hostil a les noves tendències que propugnava el Romanticisme naixent La seva obra, sense originalitat, consta d’adaptacions d’altres poemes, com la Jérusalem délivrée 1812, de Torquato Tasso, i les Poésies 1801, d’Ossian Escriví també tragèdies — Omasis 1806, Mahomet II 1810—, sàtires contra el Romanticisme, com el diàleg en vers Le classique et le romantique 1825, etc

Es donà a conèixer com a poeta amb els reculls Les Cariatides 1842 i Les stalactites 1846, que foren ben rebuts pels romàntics però el veritable èxit li arribà amb Odes funambulesques 1857 i Exilés 1867, de construcció virtuosa i gratuïta, que més tard influirien en els simbolistes i que el dugueren a ésser considerat un dels mestres del parnassianisme Teoritzà la seva concepció elegant i artificiosa del poema a Petit traité de poésie française 1872 Escriví peces escèniques en vers —oposant-se al nou corrent burgès del teatre— entre les quals destaquen les fantasies històriques en un acte…