Resultats de la cerca

Greument ferit 1915, es donà a conèixer amb una sèrie de relats sobre dramàtiques experiències de la guerra Sous Verdun 1916, Nuits de guerre 1917 i La boue 1921 Des del 1922 es convertí en el mestre de la novella camperola, amb un enfocament qualificat de “naturalisme optimista” Raboliot 1925, premi Goncourt, i Marcheloup 1934 però també ambientà obres a l’Àfrica i el Canadà Eva Charlebois 1944 Ingressà en l’Académie Française 1946, de la qual fou secretari perpetu des del 1958 fins al 1973 És autor també d’un cicle animalístic Tendre bestiaire 1969, Bestiaire enchanté 1970 i Bestiaire sans…

Escriví novelles que mostren una preocupació filosòfica sobre l’experiència de la vida Aminadab , 1942 Le Très-Haut , 1948 Le dernier homme , 1957, palesa també en la crítica literària i en els assaigs Comment la littérature est-elle possible 1942, La Part du feu 1949, L’espace littéraire 1955, Le livre à venir 1959, L’entretien infini 1969, L’amitié 1971, L’Écriture du désastre 1980, Critique de la critique 1984, etc

En les seves novelles es mostrà observador atent, amb un gran sentit de la ironia Jérôme, 60° latitude Nord premi Goncourt, 1927, Le voyage de Jérôme aux États Units 1953, etc

Estudià lleis a la Universitat de París, formà part del cenacle de Leconte de Lisle i fundà la revista “Les Taches d’Encre” Individualista refinat, interessat pel subconscient i l’instint, escriví la trilogia novellesca Culte du moi Sous l’oeil des Barbares 1888, Un homme libre 1889 i Le jardin de Bérénice 1891 Prengué part activa en les lluites polítiques de l’època, marcada per la crisi produïda per la desfeta del 1870, i evolucionà cap a un nacionalisme tradicionalista i sentimental en contra del nacionalisme positivista de Maurras, del qual esdevingué un dels exponents més característics…

Agregat de filosofia 1942, participà en la Resistència i collaborà 1947 amb Jean Vilar en la fundació dels festivals d’Avinyó Autor teatral Les incendiaires , 1945 Maguelonne , 1950 Les albigeois, 1955, entre altres peces i de novella Une fille pour l’été 1952 i Le tiers des étoiles 1972, és conegut sobretot per les seves postures polítiques i religioses convertit al catolicisme 1965, se separà del grup gaullista 1966 i fou redactor del “Nouvel Observateur” Intervingué en els Fets de Maig del 1968, sobre els quals escriví la novella La perte et le fracas 1971 Tingué una gran ressonància la…

Fill de Lazare Kessel, actor d’origen judeorús germà de Joseph Kessel que se suïcidà quan ell tenia dos anys, adoptà el cognom del seu pare adoptiu En 1937-39 estudià lletres i ciències polítiques a París Mobilitzat el 1940, combaté l’ocupació alemanya i el 1942 fugí de França seguint Charles de Gaulle El 1943, amb el seu oncle Joseph Kessel , fou autor de la lletra del Chant des Partisans , que esdevingué l’himne de la Resistència francesa, de la qual fou un actiu membre Després de la guerra emprengué una carrera literària d’èxit, iniciada amb La dernière brigade 1946, en la qual recrea la…

Relacionat a París amb els poetes simbolistes, escriví poesia d’aquesta tendència Les serres chaudes 1889 i Douze chansons 1896 en català, en fou publicat un recull de poemes, Quinze cançons versió de Magí Sandiumenge En teatre abandonà el realisme i introduí en les seves peces dramàtiques elements simbolistes estats d’esperit i ambients misteriosos, personatges imprecisos, entre la fantasia i la realitat, i un estil artificiós i, sovint, falsament ingenu Aquesta tendència es revelà amb La princesse Maleine 1889 i s’accentuà amb L’intruse 1890 versió catalana de Pompeu Fabra, Les aveugles…

La seva obra poètica palesa al començament la influència de George Sand, Baudelaire i EAPoe El primer recull de poemes, Dans les brandes 1877, és d’inspiració camperola En Névroses 1883, l’obra més important, accentua la nota macabra, força reeixida Publicà també Dix mélodies nouvelles 1887, musicades per ell, Les apparitions 1896, Ce que dit la Vie et ce que dit la Mort 1899, Paysages et paysans 1899, etc

Doctorat per una universitat italiana, possiblement Bolonya o Pavia, passà després a la d’Avinyó Havent tornat a Lió, fomentà activament la vida intellectual i social de la ciutat Entre les seves obres més notables cal remarcar Delie, objet de plus haute vertu 1544, que recull els seus amors amb la poetessa Pernette du Guillet, l’ègloga La saulsaye 1547, sobre la vida solitària, i el darrer poema, Microcosme 1562, exaltació de l’home i el progrés

Com a pintor conreà el paisatge i les escenes de gènere dins la tradició academicista Com a crític d’art, la seva influència fou fonamental al darrer quart de segle sustentava, en obres com Maîtres d’autrefois 1876, l’autonomia de l’obra d’art i la importància de la realització tècnica per a jutjar la bellesa i el valor estètic de qualsevol producció Com a novellista conreà la novella romàntica psicològica Dominique 1863 traducció catalana d’Agustí Esclasans, 1930