Resultats de la cerca
Es mostren 1266 resultats
Comitè Francès d’Alliberament Nacional
Política
Màxim organisme polític que dirigí la resistència francesa, creat el 3 de juny de 1943.
Fou el resultat de la fusió dels governs francesos d’Alger Giraud i de Londres De Gaulle Ambdós generals foren nomenats copresidents, però Giraud es retirà el mes d’octubre De Gaulle donà més representativitat al Comitè incorporant-hi parlamentaris i creant una assemblea consultiva provisional El 3 de juny de 1944 el CFLN prengué el nom de Gouvernement Provisoire de la République Française
societat sense classes
Política
Sociologia
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre els homes degudes a l’actual estructura socioeconòmica capitalista.
En aquest sentit no és utòpica la concepció socialista segons la qual és possible la superació del capitalisme, bé que la mera supressió de les actuals classes socials basades en la propietat privada dels mitjans de producció no suposi la desaparició de privilegis, diferències i explotacions, vells o nous L’ideal de la societat sense classes és també propi del capitalisme, encara que aquest concep les classes d’una manera diferent, ja sia com a fruit de les diferències que neixen tant del consum com de la producció Max Weber o com a estrats socials basats en la professió, l’estil de vida i el…
racisme
Política
Sociologia
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física.
De fet és una forma activa d’etnocentrisme, comuna a tots els grups humans El racisme blanc és un fenomen relativament recent, iniciat als segles XV i XVI i que culminà al segle XX amb les doctrines imperialistes Alguns autors anglesos —R Kipling n’és el representant més contemporani— defensaren, influïts pel darwinisme, el destí de les nacions d’Occident com a potències civilitzadores en una concepció eurocèntrica i colonial del món A França, Henri de Boulainvilliers havia estat ja l’iniciador —amb les seves obres, totes pòstumes— de la formulació teòrica del racisme, en intentar demostrar…
Zine al-Abidine Ben ‘Alī
Política
Militar i polític tunisià.
Format a França i als Estats Units, fou cap del cos de seguretat militar 1958-74, agregat militar al Marroc 1974-77, cap de la seguretat nacional 1977-80 i ambaixador a Polònia 1980-84 El 1986 fou nomenat secretari general del Parti Socialiste Destourien i ministre de l’Interior El 1987 substituí Habib Bourguiba a la presidència de l’estat La gestió de Ben ‘Alī esdevingué aviat autoritària, tot i les promeses d’obertura democràtica inicials Dirigí la repressió especialment contra l’oposició islamista, que justificà per evitar el contagi de la guerra civil a la veïna Algèria,…
Uhuru Kenyatta
Política
Polític kenyà.
Fill del primer president i fundador de Kenya Jomo Kenyatta , estudià ciències polítiques a l’Amherst College Massachusetts, Estats Units i, de retorn a Kenya, treballà en les empreses de la seva família, una de les més riques del continent africà i de les més influents a Kenya Els anys noranta entrà en política amb el suport de Daniel Arap Moi , successor del seu pare des del 1978, que, en acabar el mandat, apadrinà Kenyatta en les eleccions a la presidència, les quals perdé contra Mwai Kibaki Al desembre del 2007 concorregué com a candidat en les eleccions…
Felip Curtoys i Valls
Història
Literatura catalana
Política
Història del dret
Advocat, periodista, alt funcionari, polític i escriptor.
Titulat en dret per la Universitat de Santiago de Compostella, de molt jove començà a exercir el periodisme polític, clarament decantat cap al liberalisme Juntament amb Bernat Salleras fou el dirigent més destacat a Eivissa de la junta progressista que donà suport a la Revolució de Setembre del 1868 Dissolta la junta, passà a formar part del Partido Liberal encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta Els anys següents ocupà càrrecs a Eivissa i a la Península des del 1871 fins a la jubilació 1907 fou secretari del Govern Civil de les Balears, Lugo, Tarragona, Lleó, Castelló de la Plana…
,
quòrum
Política
Nombre mínim de membres presents en una assemblea, necessari per a la validesa dels acords que hi són presos.
Normalment el quòrum es fixa en la majoria absoluta la meitat més un de la totalitat dels membres de l’assemblea, bé que en casos excepcionals hom pot establir un nombre més alt d’assistents com els dos terços L’existència d’aquest procediment evita que hom prengui acords al marge de la majoria Per tal d’evitar que la manca de quòrum obstrueixi les votacions, hom estableix a vegades la validesa de les votacions en segona convocatòria al marge del quòrum
Ali Khamenei
Política
Aiatol·là i polític iranià.
Estudià teologia a Qom Seguidor de Ruḥollāh Khomeynî , de qui fou un dels més propers collaboradors, estigué empresonat del 1964 al 1978, any que s’exilià Instaurada la República Islàmica, fou secretari general del Partit Republicà Islàmic 1980-87 i president de l’Iran 1981-89 El 1989 succeí Khomeynî com a cap religiós suprem de l’Iran Des d’aquest càrrec encapçala el sector polític iranià més hostil a les reformes El 1980 fou objecte d’un atemptat frustrat
Alexandre I de Sèrbia
Història
Política
Rei de Sèrbia (1889-1903), fill i successor de Milan I de Sèrbia
, que abdicà.
En arribar a la majoria d’edat 1893, tornà a la constitució del 1869 i anullà la més democràtica del 1888 El 1901 promulgà una nova constitució, dirigida a enfortir l’absolutisme, però hagué de retirar-la dos anys més tard a causa de l’oposició popular El 1903 fou assassinat, juntament amb la seva muller, Draga Mašin, per un grup d’oficials dirigits per Dmitrijević, dit Apis Alexandre I fou el darrer representant de la dinastia Obrenović El succeí Pere I de Sèrbia , de la dinastia Karadjordjević
Torcuato Fernández-Miranda y Hevia
Història
Política
Polític asturià.
Oficial de les tropes franquistes durant la guerra civil, fou més tard un dels preceptors més influents del príncep Joan Carles de Borbó Ministre secretari general del Movimiento des del 1969, i vicepresident del govern entre el juny del 1973 i el gener del 1974, a partir del desembre del 1975 ocupà la presidència de les Corts i del Consell del Regne, des d’on impulsà l’autodissolució d’aquestes institucions i el desmantellament formal del franquisme, obrint pas a la reforma política Dimití al maig del 1977, i rebé el ducat de Fernández Miranda
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina