Resultats de la cerca

Es llicencià a l’Institut Agrícola de Kíev 1925 i s’especialitzà en fisiologia a l’Institut Ucraïnès de Genètica 1929 Fou director de l’Institut de Selecció i Genètica d’Odessa 1936 i president de l’Acadèmia Lenin de Ciències Agrícoles 1938-45 Adoptà criteris de Lamarck i Mičurin i, en contra de la comunitat científica internacional, defensà que la intervenció sobre el medi provocava canvis hereditaris en les espècies i, per tant, negà explícitament el paper dels cromosomes i l’existència dels gens En reeixir a bastir una teoria que aplicava els principis del materialisme dialèctic als…

Fill d’un obrer metallúrgic, a vint anys fou vicepresident del soviet rural dels Urals 1927-30, el 1931 s’adherí al PCUS i el 1937 entrà dins el comitè regional de Dniprodzeržyns’ke Durant la Segona Guerra Mundial ascendí a coronel 1941 i a major general 1943, i esdevingué comissari polític del IV front d’Ucraïna 1942-45 El 1950 fou nomenat primer secretari del comitè central del partit comunista de la República de Moldàvia Membre del comitè central del PCUS 1952, en fou secretari diverses vegades 1952-53 1956-60 1963 Entrà al praesidium el 1957 Del 1960 al 1964 i del 1977 al…

Contribuí a fundar, l’any 1929, l’Organització de Nacionalistes Ucraïnesos OUN, als territoris d’Ucraïna ajuntats a Polònia el 1919 L’any 1936, ja president de l’OUN, fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per la de presó perpètua Caiguda Polònia el 1939, pogué fugir i reorganitzar les activitats de l’OUN i el 1941 n'esdevingué president general Decidí llavors estendre les activitats de l’organització als territoris ucraïnesos de l’URSS, on el 30 de juny hom proclamà el restabliment de la independència Bandera fou detingut temps després per la Gestapo, i a la fi del 1944…

Ingressà al Partit Comunista Ucraïnès PCU el 1960 i accedí al comitè central del partit el 1970 Fou cap del departament de propaganda del PCU 1980-88 i del departament d’ideologia 1988-89 Diputat del soviet suprem ucraïnès 1990-91 i conseller d’estat de l’URSS 1991 Quan el parlament ucraïnès aprovà el juliol del 1990 la declaració de sobirania fou elegit president del parlament, lloc en què fou confirmat el desembre del 1991 El setembre del 1993 cedí la flota de la mar Negra a Rússia, la qual cosa provocà la dimissió del primer ministre, Leonid Kučma, càrrec que assumí personalment Kravčuk En…

Estudià a la Universitat de Kíev En ajudar els jueus perseguits a Rússia 1905, fou enviat a la Sibèria El 1907 fugí a Palestina, on fundà, amb Ben Gurion, l’organització armada sionista Ha-Šomer i l’Agència Jueva 1929 Signà la declaració d’independència d’Israel En el parlament israelià 1949 representà el Mapai partit dels treballadors socialistes El 1952, el 1957 i el 1962 fou president de la república

Membre del partit bolxevic, el 1917 dirigí la presa del Palau d’Hivern de Petrograd actual Sant Petesburg, on arrestà el govern provisional Fou vicepresident del consell de comissaris del poble, i ambaixador a Txecoslovàquia Estigué directament relacionat amb Trockij Durant la Guerra Civil Espanyola, fou cònsol general de l’URSS a Barcelona 1936-38 i prengué part activa en els fets de maig del 1937 en aquesta ciutat En tornar a l’URSS, suspecte de trotskisme, fou sotmès a un procés polític i executat Fou rehabilitat després del 1956

Enginyer químic de professió, fou corresponsal durant la Segona Guerra Mundial És autor d’obres de teatre, contes i novelles Entre les seves obres destaquen Vsjo tečot ‘Tot passa’, acabada el 1964, publicada el 1970, Za pravoje delo ‘Per una causa justa’, 1952 i Ziz'i sud’ba ‘Vida i destí’, acabada el 1960, publicada el 1983 a Suïsa i el 1988 a l’URSS Tot passa és una novella escrita en forma d’assaig, i el díptic que formen les novelles Per una causa justa i Vida i destí representa una continuació de la tradició realista russa del segle XIX, una epopeia en l’esperit de Guerra i pau de…

Exponent del moviment socialista del primer terç del s XX, fou animadora de la Segona Internacional a tot Europa A Itàlia compartí amb Mussolini la direcció de la revista Avanti El 1917 tornà a l’URSS on esdevingué un dels quatre primers secretaris de la Tercera Internacional A causa dels seus desacords amb els dirigents del Komintern, abandonà la Internacional Comunista cap al 1922 Els anys següents residí a París i a Nova York, on publicà alguns llibres, i el 1947 tornà a Itàlia, on continuà interessant-se pels problemes del moviment socialdemòcrata internacional

El 1930 es graduà en enginyeria i feu amistat amb Brežnev El 1940 ingressà al PCUS Després de treballar com a gerent en la indústria 1947-50, el 1955 fou nomenat viceministre d’indústria i els anys seixanta participà en el Gosplan Posteriorment, fou successivament vicepresident del Consell de Ministres 1965, vice-primer ministre amb Kosygin 1976, al qual succeí el 1980, un any després d’esdevenir membre del politburó Dimití el 1985, pocs mesos després que Mikhail Gorbačov accedís a la presidència

Enginyer, esdevingué comissari del poble en la indústria alimentària 1940-44 i, més tard, representant permanent d’Ucraïna al consell de ministres Accedí al comitè central del PCUS 1960, a la presidència del soviet suprem 1965 i al politburó 1966 El 1977 fou separat d’aquest i de la presidència, que passà a Leonid Iljič Brežnev , el 1979 perdé el seu lloc al soviet suprem de l’URSS i al d’Ucraïna, i el 1981 del comitè central del PCUS