Resultats de la cerca

El 1958 es graduà en dret Ingressà al Partit Liberal i fou diputat al parlament canadenc 1963-86 Sota el mandat de Pierre Elliot Trudeau 1968-84, presidí diversos ministeris, i en el referèndum del 1980 sobre la independència del Quebec destacà la seva campanya pel vot negatiu El 1984 disputà sense èxit el lideratge del partit a John Turner, càrrec que aconseguí el 1990, en què retornà novament al parlament Primer ministre 1993, revalidà el càrrec per majoria absoluta el 1997 i el 2000 El 2003 fou substituït, abans d’acabar-se la legislatura, pel ministre de finances Paul Martin

Fou professor de filosofia a la Universitat de Tolosa Llenguadoc Acceptà els postulats econòmics del marxisme, però propugnà un socialisme amb finalitats essencialment ètiques Fundador del partit socialista francès 1901, fou diputat des del 1902 fins que morí, fundador del diari L'Humanité 1904 i defensor de la unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit No acceptà la dictadura del proletariat i considerava que els obrers pertanyen a una tradició cultural i que, concretament els francesos, són hereus dels corrents revolucionaris que arrenquen de la Revolució Francesa De…

Després d’obtenir un títol en història per la Universitat de Tolosa 1982, ingressà a l’Institut d’Études Politiques de París, on es diplomà 1986, i posteriorment acabà els estudis a l’École Nationale d’Administration 1991 Fou successivament conseller del Tribunal de Comptes 1991-99, secretari general de la prefectura de Valclusa 1999-2001 i president de la cambra regional de comptes d’Alsàcia 2001-05 Aquest any passà a l’administració estatal com a director d’hospitalització i organització de cures al Ministeri de Solidaritat i de Cohesió Social Director de gabinet del Ministeri…

Participà a la Comuna de París i fou condemnat 1871 a treballs forçats a Nova Caledònia, però fou amnistiat el 1880 Milità en el partit socialista possibilista, i, en produir-se la divisió d’aquest 1890, dirigí l’ala esquerra que defensava l’acció sindicalista directa D’aquesta sorgí més endavant el partit socialista revolucionari, anomenat allemanista L’any 1904 fou representant al congrés socialista d’Amsterdam i, a partir del 1905, la seva actuació fou gairebé insignificant Escriví Mémoires d’un communard

Diputat 1944 i ministre d’economia 1947-50 i 1952-54, contribuí activament a la creació del Benelux Constituí un govern cristià social que preparà el retorn del rei Leopold III

Alt funcionari del govern de front popular, en començar la Segona Guerra Mundial s’adherí a la Resistència Fou responsable de la coordinació dels moviments resistents de la zona sud i, més tard, creà els Mouvements Unis de la Resistance i organitzà una xarxa administrativa clandestina Detingut per les SS el 1943, morí a causa de les tortures que li foren infligides

De jove participà en la Resistència i posteriorment estudià filosofia, matèria que, del 1947 al 1956, ensenyà successivament a Algèria, Mèxic i Florència En retornar a França, prosseguí aquesta activitat en diversos centres universitaris fins el 1963, en què inicià una carrera com a editor i periodista Collaborà a “L’Express” com a editorialista des del 1966, i el 1978 en fou nomenat director fins el 1981 Posteriorment collaborà en “Le Point” i en nombroses publicacions periòdiques Membre de l’Acadèmia Francesa 1997, la seva trajectòria intellectual passà d’una adhesió clara a l’esquerra al…

De família catalana emigrada a Algèria, estudià dret i exercí com a assessor fiscal L’any 1989 s’incorporà al Consell Municipal de Perpinyà Dins l’equip de Joan Pau Alduy , l’any 1995 esdevingué alcalde adjunt i entre els anys 2001 i 2009 fou vicepresident de l’aglomeració de Perpinyà, presidida també per Alduy, al qual succeí com a batlle aquest darrer any Revalidà el càrrec a la segona volta de les eleccions municipals del març del 2014 en la candidatura de la Unió per a la Majoria Presidencial UMP, reconvertit el 2018 en el partit Les Républicains Al llarg del seu mandat Pujol mantingué…

 Graduat en dret i economia, en 1965-72 milità en el Moviment Obrer Cristià Flamenc ACW, fins que passà als socialcristians flamencs Fou responsable 1979-81 del primer gabinet del democratacristià Wilfried Martens El 1981 fou nomenat ministre d’afers socials i reformes institucionals, càrrec que ocupà fins el 1988, any que obtingué la cartera de comunicacions Al març del 1992 fou designat primer ministre de la coalició socialista-conservadora, en substitució de Martens, càrrec en el qual fou confirmat després de les eleccions anticipades del maig del 1995 Fou el principal impulsor de la…

Fill de François Duvalier , a qui succeí l’any 1971 en la presidència de l’estat Malgrat algunes tímides reformes inicials, el seu règim, corromput i autoritari, fou àmpliament contestat tant a l’interior del país com a l’exterior, mentre que la situació econòmica haitiana esdevenia catastròfica Mantingué la milícia privada, creada pel seu pare, que actuà com una policia política anomenada Tontons Macoutes , coneguda per la seva brutalitat Les revoltes populars i la retirada del suport nord-americà menaren Duvalier a fugir d’Haití i a refugiar-se a França l’any 1986 on residí des d’aleshores…