Resultats de la cerca

Famós advocat, diputat 1887, ministre de l’educació 1895, vicepresident de la cambra i senador 1903, fou el membre més prominent de la dreta republicana Retirat de la política activa, fou elegit novament ministre de finances 1906 i, en caure el gabinet socialista Clemenceau-Caillaux, fou cridat per AFallières a la presidència del consell 1912 com a cap de l’oposició parlamentària Retingué la cartera d’afers estrangers fins a l’elecció, no sense l’oposició de l’esquerra, com a president de la república 1913 Antagonista d’Alemanya i sostenidor de la Triple Aliança , la seva actitud…

Féu cara al tirà Pisístrat, per la qual cosa hagué d’exiliar-se En ésser expulsat Hípites, fill de Pisístrat, Clístenes tornà a Atenes 510, però se n'hagué de retirar novament davant l’elecció del seu adversari Isàgores per a l’arcontat Cridat novament 507, dugué a terme la reforma democràtica de la constitució atenesa A fi d’anorrear les antigues tribus, base de sustentació del partit oligàrquic, dividí l’Àtica en tres parts costa, ciutat i rerepaís, cadascuna de les quals fou subdividida en 10 districtes trittyes La combinació de tres trittyes formava la tribu phyle…

Graduat en enginyeria, desenvolupà la seva carrera a l’administració, i del 1991 al 1997 fou viceministre d’economia i el primer director general del Fons Nacional per a la Pau Poc després de concórrer sense èxit a les eleccions presidencials 1999, fundà la Unión Nacional de la Esperanza, i concorregué novament a les presidencials del 2003, en les quals fou novament derrotat per Óscar Berger En els comicis del 2007, obtingué la victòria sobre el general retirat Otto Pérez Molina El seu programa, de centreesquerra, se centra a treure de la marginació la població maia…

President del consell de regència 1868-72 i gestor de la constitució del 1869 Primer ministre i ministre d’afers estrangers 1872-73 i 1876-80, en el congrés de Berlín obtingué la independència de Sèrbia 1878 Fou regent, novament, en la minoritat d’Alexandre I de Sèrbia

Doctora en ciències econòmiques per la Universitat de Roma, el 1982 entrà al govern andalús, on ocupà la viceconselleria d’Economia Posteriorment s’incorporà al govern espanyol presidit per Felipe González, el 1991 fou designada directora general per a l’Habitatge i Arquitectura, i dos anys després ascendí a secretària d’estat de Medi Ambient i Habitatge El 1993 s'afilià al PSOE Després de la derrota del PSOE en les generals del 1996, fou elegida diputada al Congrés, i el 1999 s’incorporà com a regidora socialista a l’Ajuntament de Madrid Membre de l’executiva federal del PSOE, amb l’accés…

Fou empresonat diverses vegades per les seves accions autonomistes Fundà la revista Narodna Misao 1902 i el Partit Camperol Croat 1904 Ministre d’instrucció pública en un govern de coalició 1925-26, passà després novament a l’oposició i morí a conseqüència de les ferides d’un atemptat que sofrí en el parlament

Fou ministre de colònies 1893-95 i d’afers estrangers 1898 La seva política tendí a l’aïllament d’Alemanya, i així afavorí la Triple Entesa Fou ministre de marina 1911-13 i ambaixador a Peterburg 1913-14 Novament nomenat ministre d’afers estrangers 1914-15, hagué de dimitir a causa del fracàs de la seva política búlgara

Després del 1918 fou el teòric del “neoconservadorisme” ideològic nacionalista, que rebutjava el liberalisme econòmic, els monopolis capitalistes i la democràcia occidental Preconitzava un estat popular i nacional volksstaat que integrés novament l’individu a la seva corporació Partidari incondicional del prussianisme, volgué definir un “estil prussià” El seu nacionalisme inspirà nombrosos grups i el mateix nacionalsocialisme

Exiliat a Anglaterra durant els governs totalitaris de Manuel Fonseca i Floriano Peixoto, tornà al seu país en restablir-se la constitució, i hi ocupà novament càrrecs governamentals Autor de Cartas da Inglaterra, recull d’articles publicats a l’exili, i de diverses obres relacionades amb la seva activitat política És considerat al Brasil com un clàssic de la llengua

Alcalde de Concepción 1796, s’uní als independentistes i fou desterrat a l’illa de Juan Fernández 1814 En tornar-ne 1817, substituí temporalment O'Higgins Proclamà la independència de Xile 1818, però fou derrotat a Cancha Rayada Novament exiliat, a Lima, el govern peruà l’ascendí a mariscal 1822 i el nomenà ministre de guerra i marina 1826-27