Resultats de la cerca

Les seves característiques convergeixen en una llarga sèrie d’obres, la més destacada de les quals és el timpà de l’església de Cabestany , al Rosselló Inspirat en l’escultura dels sarcòfags romans, tendeix a emplenar tots els buits amb profusió de figures i comparses d’animals decoratius El seu cisell és típic pel plegat de les vestidures, per la forma de les mans i, sobretot, per l’expressió de les testes, tallades en tríedre, d’on emergeixen els glòbuls dels ulls, marcats amb dos cops de trepà sota l’arc de les celles, entre un front reduït i un mentó massa curt en relació amb…

Les biografies provençals li aplicaren la llegenda segons la qual estigué enamorat de Saurimonda, muller de Ramon de Castell-Rosselló el marit, gelós, el matà i donà el seu cor com a menja a la dama, la qual, en saber-ho, se suïcidà La llegenda, que el convertí en prototip del màrtir d’amor , era d’origen oriental, s’havia estès per Europa al s XII i fou aplicada també a d’altres poetes L’atribució a Guillem de Cabestany fou recollida per Boccaccio al Decamerone i per Stendhal a De l’amour 1822 Les dades biogràfiques reals, poques i indestriables de les d’un altre personatge del…

Professor de la Universitat de Barcelona 1964-84, conservador de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona 1961-74 i 1990-95 i director del Museu d’Història d’aquesta ciutat 1987-90 i secretari de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, fou president dels Amics de l’Art Romànic 1983-99 i de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus 1995-2001 Fou membre dels patronats de Santes Creus 1969-2001 i, des del 1994 del de la Seu Vella de Lleida Publicà, entre altres treballs d’història medieval catalana,  Alfons el Cast 1960,  Expansió catalana per la Mediterrània 1967, ’Cònsols del Mar’ y ‘Cònsols d’…

Fou nomenat per Carles V arquitecte del rei en morir Joan Cabestany Fou encarregat de la reparació i la vigilància dels edificis i les places fortes del Rosselló i de la Cerdanya El seu fill Berenguer Geli ~1559-1629 el succeí en el càrrec

El 1931 fou elegit president de l’emissora Ràdio Associació de Catalunya i publicà la revista Catalunya Ràdio La seva poesia recull l’esperit maragallià amb reminiscències de Sagarra Divuit poemes 1924, L’ànima nua 1930, L’íntim paisatge 1938 i Cinc poemes escenificats 1952 Escriví també teatre en vers, El neguit de la sang 1927, Guillem de Cabestany 1934 i Els set llebrers 1958

Treballà a la Seu d’Urgell, Puigcerdà i en general a la Cerdanya i al Rosselló, associat sovint amb Joan Perles i Josep Brell Entre diverses altres obres sabudes a Salses, Cabestany, Oceja, Valiella i Nyer, pintà el retaule de l’altar major de l’església de Molig 1567 i féu les pintures del de la Concepció a l’església de Sant Joan de Perpinyà 1584 Treballà sovint amb el lleidatà Miquel Verdaguer i la seva obra domina tota la segona meitat del s XVI a Perpinyà

Es donà a conèixer l’any 1969 i, a partir del 1970, formà part del Grup Guillem de Cabestany, amb el qual cantà a la major part de pobles de la Catalunya del Nord És l’exponent més valuós de la cançó catalana aparegut al nord de l’Albera, on ha enregistrat els seus discs Près d’aquest país sóc 1973, amb cançons sobre lletres de Joan Amade i de Jordi Pere Cerdà, i A la recerca d’una terra 1976, amb lletra i música pròpies

Usat sobretot en poesia popular, apareix tant en poesia lírica com narrativa Els poetes catalans l’han conreat des de l’edat mitjana, tant els que componien en provençal —Berenguer de Palol, Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany— com els que ho feien en català —Cerverí de Girona i, posteriorment, Pere Marc— A l’època de la Decadència apareixia sovint en una mateixa estrofa combinat amb el decasíllab, per influència castellana —en la poesia de Francesc Fontanella, per exemple— Posteriorment l’han usat, entre altres, Verdaguer, Maragall, Carner, Espriu i Gabriel…

Estudià als conservatoris de Perpinyà i de París 1846-48 Fou professor al Cours Normal de Chant de París i director de música militar Renuncià els seus càrrecs per tal de tornar al país, on fou nomenat director d’orquestra del teatre de Perpinyà 1864 Autor de més de 400 composicions, algunes per a cobla i música popular, i de diverses òperes, entre les quals es destaca l’òpera còmica Guillaume de Cabestany, Le spleen du tambour 1865 i l’òpera romàntica André Chénier 1880 La seva Regina és cantada tradicionalment a Illa Rosselló La seva música empra temes musicals rossellonesos