Resultats de la cerca
Es mostren 69 resultats
corneta
corneta
© Fototeca.cat
Música
Instrument aeròfon de metall, de perforació cònica molt accentuada, de so agut i estrident, molt utilitzat a les bandes militars.
Pot produir fins a quatre notes fent variar la pressió dels llavis de l’executant sobre l’embocadura dóna l’acord perfecte en si bemoll
conductus
Música
Composició vocal dels segles XII al XV, gairebé sempre amb text religiós, primer monòdica i després polifònica.
Originalment, fou un cant processional de l’altar a l’ambó, que sovint precedia les benediccions o altres accions litúrgiques El text, en llatí, es dividia en estrofes iguals sense tornada El terme conductus apareix esmentat per primer cop en manuscrits de mitjan segle XII, com ara el Codex calixtinus A l’etapa monòdica, es distingí dels altres gèneres contemporanis perquè no es basava en cap melodia preexistent N’hi havia de dos tipus sillàbics i melismàtics Hi ha exemples de conductus melismàtic en l’obra de Perotin, compositor de l’escola de Notre-Dame de París Juntament amb l’Aquitània,…
síncope
![](/sites/default/files/media/GEM/A412.jpg)
Exemple 1
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Música
Irregularitat mètrica que resulta d’atacar una nota en un moment mètricament poc accentuat evitant fer-ho, a continuació, coincidint amb l’accent mètric immediatament posterior.
La síncope és percebuda com una contradicció tensió entre el metre normal de la peça o fragment en qüestió i un altre d’anòmal que, momentàniament, ella crea o ajuda a crear d’aquí la sensació característica d’inseguretat o desajustament que provoca en l’oient Els mitjans per a aconseguir-ho són la pausa ex 1 i el lligat ex 2, per bé que alguns teòrics només consideren com a bona la segona opció, i reserven la pausa exclusivament per al contratemps Altres autors, en canvi -per exemple W Apel-, amplien el significat de síncope fins a considerar innecessari el fet de no atacar la…
bugle
![](/sites/default/files/media/FOTO/GEC_escanner662.jpg)
Família de bugles : a, soprano; b, contralt; c, tenor; d, baríton (bombardí); e, baix (tuba)
Música
Nom de cadascun dels instruments aeròfons de metall que, a l’igual de les trompetes, els trombons i les trompes, produeixen el so en entrar en vibració l’aire que passa entre els llavis de l’instrumentista.
A diferència d’ells, però, la seva tubuladura és d’una conicitat molt més accentuada, i, així com les trompes tenen l’embocadura cònica, aquests la tenen semiesfèrica Deriven de l’antic corn de senyals amb pistons, i foren unificats com a família per A Sax, el 1845, raó per la qual hom els denomina saxhorn La família completa consta de set instruments —del sopranino al contrabaix—, però només els dos més greus formen part habitualment de l’orquestra simfònica la resta gairebé només són emprats en les bandes de música, i, actualment, no tots L’instrument més agut de la família,…
anèmia ferropènica
Patologia humana
Anèmia caracteritzada per la disminució o absència dels dipòsits de ferro a l’organisme, baixa concentració sanguínia de ferro, baixa saturació de transferrina i baixa concentració de l’hemoglobina o de l’hematòcrit.
És el tipus d’anèmia més freqüent en la població general, i la deficiència nutricional més comuna a tot el món Les causes d’anèmia ferropènica més freqüents són un augment de la utilització del ferro per gestació, alletament o creixement corporal ràpid en la infància, les pèrdues fisiològiques durant la menstruació o pèrdues patològiques com hemorràgies i les alteracions en l’absorció del ferro per dietes insuficients o per trastorns de l’absorció Una anèmia ferropènica lleu pot no presentar símptomes Si aquesta és més accentuada, és freqüent presentar irritabilitat, cansament, pallidesa de…
revenedor | revenedora
Oficis manuals
Persona que ven queviures a la menuda; és anomenat també tender.
El gremi o confraria de revenedors de Barcelona, sota l’advocació de sant Miquel, fou aprovat per la reina lloctinent Maria de Castella el 1447 i llurs activitats foren regulades pel municipi per mitjà de diverses ordenances, com per exemple les dels anys 1613, 1621, 1624 i 1665 Els revenedors venien sobretot llegums, grans i peix salat El 1703 el Consell de Cent declarà extingida la confraria i anullades les seves ordenances, però el gremi pogué continuar la seva existència Durant el s XVIII fou un dels més nombrosos de Barcelona i un dels més caracteritzats per les mesures rigoroses i les…
cantaor
Música
De cantador.
Persona que interpreta una copla o una estrofa a l’estil flamenc i que la converteix en cante mitjançant la tècnica musical vocal atribuïda al gènere artístic del flamenc El cantaor clàssic reuneix una sèrie de característiques musicals i expressives que giren al voltant d’un concepte purista d’autenticitat Fa un ús sovintejat de la cadencia andaluza o cadència frígia, canta al compás o ad libitum , sol a palo seco o acompanyat per las palmas , la guitarra o altres instruments baix, violí, flauta, el cajón , etc, jaleado i/o coreado , sense ball cante p’adelante o, en funció del ball…
accent melòdic
Fonètica i fonologia
El que estableix el contrast accentual emprant com a procediment positiu la més gran elevació de la veu de la síl·laba accentuada (to).
Dit també accent musical, cromàtic, tònic o d’altura
appoggiatura
Música
Ornament que té lloc quan una part ataca, en posició mètrica forta, una nota estranya, que resol, en posició mètrica dèbil, sobre la nota real situada generalment a una 2a superior o inferior.
Les appogiature es poden dividir bàsicament en breus i llargues Les breus resolen immediatament la nota real, mentre que les llargues ocupen una part considerable del temps de la nota real la meitat si la divisió és binària i dues terceres parts si és ternària Quan l’ appoggiatura s’escriu com a ornament generalment amb una nota petita lligada a la nota principal, el seu valor no queda determinat Se’n poden distingir tres tipus, segons la preparació melòdica de la nota estranya En el primer cas la nota estranya va precedida per un moviment melòdic disjunt És el cas unànimement admès com a…
accent d’intensitat
Fonètica i fonologia
El que estableix el contrast accentual emprant com a procediment positiu la més gran intensitat (o sigui força d’expiració) de la síl·laba accentuada.
És anomentat també accent dinàmic o expiratori