Resultats de la cerca

Forma part de la indumentària tradicional de la pagesia mallorquina entre els homes es deixà de portar al s XIX, però entre les dones ha perdurat fins al s XX

Aquest terme designà primerament els sepulcres d’Alexandria d’Egipte, però posteriorment fou emprat en especial per a referir-se als cementiris d’època prehistòrica o antiga, que constitueixen una de les fonts de documentació estudiades pels arqueòlegs El ritual d’enterrar els morts segons sistemes o costums establerts, diferents en cada cultura, és documentat des del Paleolític, però és del Neolític ençà que hom disposa de restes abundants Els enterraments poden ésser individuals, de parella o família nuclear, o collectius de grup o clan, segons les cultures i les èpoques Els cadàvers poden…

Traducció alhora dels mots grecs prósopon màscara que duien els actors dramàtics i hypóstasis substrat o suppositum , subjecte d’atribució i principi darrer d’acció, el terme “persona” fou conceptualitzat filosòficament només en l’àmbit cristià, a partir de la filosofia hellenística neoplatonisme, epicureisme i, sobretot, estoïcisme i en explícita relació amb la cristologia i amb la reflexió sobre el misteri trinitari L’aplicació del terme “persona” en cadascuna d’aquestes dues qüestions teològiques correspongué, respectivament, a cadascun dels dos sentits fonamentals que el…

La part útil del vegetal fulles, flors, rizomes, llavors, escorça, etc depèn de cada planta Les espècies es caracteritzen per llurs components aromàtics, que hom pot agrupar en una fracció volàtil i en una fracció fixa, els quals poden contenir olis essencials, alcaloides, resines, terpens, àcids orgànics, composts sulfurats, etc Independentment d’aquests components que els atorguen caràcter, les espècies contenen també proteïnes, greixos i hidrats de carboni En algunes espècies hom ha descobert, gràcies a llurs components específics, propietats conservadores dels aliments que condimenten La…

Ha estat la peça més típica de la indumentària tradicional masculina catalana, especialment entre els pastors, la gent de mar i els pagesos del Principat, al nord de l’Ebre, però també a les Balears a Mallorca i, especialment, a Eivissa Durant la segona meitat del s XVIII el seu ús s’estengué entre els pagesos del País Valencià on era coneguda amb el nom de barret i del País de Foix on era anomenada tet , països en els quals perdurà fins a mitjan s XIX És anomenada també gorra en diverses comarques, com l’Urgell, Andorra, els Pallars, la Ribagorça, el Penedès i el Camp de Tarragona Hom pot…