Resultats de la cerca

Com a cos filosoficoteològic, caracteritzat per una forta coherència aconseguida mitjançant la utilització de l’aristotelisme com a instrument per a la interpretació de les dades de la revelació cristiana, el tomisme estableix —a partir i més enllà d’Aristòtil— les anomenades cinc vies per a la demostració de l’existència de Déu, com a causa primera i darrer fi de la creació, les quals, però, han d’ésser compreses en llur context propi, que és teològic Entre les doctrines genuïnament tomistes —sovint rebutjades, o almenys diferentment interpretades per altres corrents escolàstics com és ara l…

Simple ampliació, inicialment, de la lliçó lectio , o lectura glossada d’un text —sovint completat per frases explicatives, o litterae , o àdhuc per comentaris més amplis, o sententiae —, i establerta posteriorment com a gènere independent quaestio , la qüestió restava determinada, en la seva modalitat oral, com a resultat de la disputació prèvia disputatio pel que fa a l’escolàstica posterior i, sobretot, a la neoscolàstica, aquesta determinació de la qüestió, establerta sovint d’antuvi, ha estat també denominada estat de la qüestió status quaestionis La relació entre quaestio i…

Començà al segle V i es feu cèlebre la Catena aurea in quattuor Evangelia de Tomàs d’Aquino

És format de les dues darreres estrofes la penúltima comença amb les paraules Tantum ergo de l’himne Pange lingua , compost per Tomàs d’Aquino

El lliure albir es distingeix de la llibertat en el fet que aquesta és orientada al bé, mentre que el lliure albir és la capacitat de decidir independentment dels valors de la cosa elegida lliure albir d’indiferència , raó per la qual Agustí afirmà que l’home és lliure segons l’ús bo o dolent que faci del lliure albir, i Tomàs d’Aquino l’identificà amb la voluntat

S'oposa a necessari Aquesta contraposició dóna lloc a una de les proves tradicionals de l’existència de Déu, ja formulada per Tomàs d’Aquino les criatures éssers contingents necessiten d’un ésser necessari Déu Leibniz en féu una transposició del terreny ontològic al lògic, distingit entre veritats de fet contingents i veritats de raó necessàries En la lògica contemporània hom fa distinció, en el mateix sentit, entre proposicions sintètiques i analítiques

El nom li fou donat per Dant De vulgari eloquentia i es justifica tant per l’origen de molts dels seus poetes com pel llenguatge, bàsicament sicilià, bé que ennoblit per la influència de les cultures provençal i llatina Són notables Odo della Colonne, Guido delle Colonne, Pietro delle Vigna, Giacomino Pugliese, Iacopo d’Aquino, etc Llur poesia, si bé no manca de motius personals, s’inspira en la lírica provençal, tant en la forma com en el contingut temàtica de l’amor cortès

Són autors de summes de sentències —també anomenats sentenciaris —, entre altres, Hug de Sant Víctor, Alexandre de Hales i, el més destacat, Pere Llombard, dit magister sententiarum Entre els autors del segon tipus de summes —coneguts també com a summistes — destaquen RGrosseteste, amb la seva Summa philosophiae , i, sobretot, Tomàs d’Aquino, amb la Summa contra gentiles i la monumental Summa theologica , dividida en tres parts la segona de les quals té, així mateix, dues parts i integrada per un seguit de qüestions , cadascuna de les quals consta de diversos articles

Relació de doctors de l’Església Albert el Gran, Alfons de Ligori, Ambròs, Anselm, Antoni de Pàdua, Atanasi, Augustí, Basili el Gran, Beda el Venerable, Bernat, Bonaventura, Caterina de Siena, Ciril d'Alexandria, Ciril de Jerusalem, Efrem el Siri, Francesc de Sales, Gregori de Narek, Gregori el Gran, Gregori Nazianzè, Hilari de Poitiers, Hildegarda de Bingen, Isidor, Jeroni, Joan Crisòstom, Joan Damascè, Joan d'Àvila, Joan de la Creu, Lleó el Gran, Llorenç de Brindisi, Pere Canisi, Pere Crisòleg, Pere Damià, Robert Bellarmino, Teresa de Jesús, Teresa de Lisieux i Tomàs d’Aquino

Plantejat per Aristòtil, que hi donà solucions diverses, el tema fou debatut per l’escolàstica per motius cristològics Per a Tomàs d’Aquino, aquest principi era constituït per la matèria primera quantificada per a Duns Escot, era d’ordre ontològic i s’expressava en l' ecceïtat per a Occam, contràriament, el problema era inexistent, atesa la seva actitud nominalista Modernament, Leibniz se n'ocupà, i el resolgué adés en el pla de l’essència, adés en el de l’espai i el temps, solució, aquesta última, que propugna Schopenhauer