Resultats de la cerca

Tot mot de més d’una síllaba en té una que pronunciem amb més intensitat que les altres, anomenada tònica , accentuada o amb accent prosòdic Els mots que tenen l’accent a la darrera síllaba s’anomenen aguts els que el tenen a la penúltima, plans els que el tenen a l’antepenúltima, esdrúixols Molts mots duen accent gràfic a la vocal de la síllaba tònica Els mots aguts acabats en alguna d’aquestes dotze terminacions a , e , i , o , u as , es , is , os , us en , in posat que la i o la u no formin part d’un diftong decreixent demà, manté, cafè, jardí, raó, això, comú menjaràs, progrés,…

El concepte d’ortografia suposa l’acomodació de l’escriptura de la llengua a unes normes establertes segons criteris etimològics, com també d’evolució i d’ús lingüístic, en relació amb les quals hom jutja correcta o incorrecta la transcripció de les formes orals dels subjectes parlants, susceptibles potser d’ésser escrites de més d’una manera, segons els usuaris Així, en les diverses èpoques de la història de les llengües hom parla més aviat de grafies que d’ortografies dels diversos estadis sincrònicament considerats Pel que fa a les llengües romàniques i, per tant, al català, a l’època…

Els temps es divideixen segons l’accentuació en forts i febles Els forts són els primers temps de cada compàs Els altres temps són qualificats de febles

Independent de l’accentuació mètrica, comporta divisions, les més habituals de les quals eren el temps binari i el ternari Característic de la polifonia clàssica i del Renaixement, fou substituït al segle XVII pel compàs

L’accent mètric principal se situa immediatament després de la divisòria La collocació de les barres segueix l’accentuació mètrica natural de la música, que és la que determina la tria del compàs en què s’escriu

Els compositors no han indicat sempre amb la mateixa precisió els canvis d’intensitat del so Fins al segle XVII es deixava a criteri de l’intèrpret, el qual s’ajustava als corrents de l’època o al seu gust personal Al segle XVII, els compositors italians començaren a incloure en les seves partitures termes de matís i reguladors per a indicar el crescendo i el decrescendo sembla que F Geminiani fou el primer a usar els reguladors angles que s’obren o es tanquen per simbolitzar el crescendo i el decrescendo , respectivament S’atribueix als compositors de l’Escola de Mannheim segle XVIII la…

Les llengües convergents formen àrees contínues sobre els mapes lingüístics, fet que s’explica pel contacte cultural entre zones pròximes N'és un exemple l’àrea mediterrània d’accentuació lliure, que comprèn des del portuguès fins al rus S'oposa a divergència