Resultats de la cerca

La qualificació d’antropomorfisme té un sentit pejoratiu i hom l’aplica fonamentalment a les doctrines de la física antiga, la qual suposava una analogia entre el macrocosmos l’univers i el microcosmos l’home, i també les docrines que interpreten les entitats sobrenaturals segons l’ésser de l’home

Es dóna en un grau major o menor en totes les religions, en tant que les representacions que l’home fa de Déu són determinades sovint per la manera d’ésser pròpia del mateix home És la forma pròpia de les religions politeistes i de les mitologies Xenòfanes s VI aC havia ridiculitzat ja les contradiccions d’un antropomorfisme exagerat

Modalitat específicament religiosa del finalisme, el providencialisme coneix, filosòficament parlant, les mateixes raons fonamentadores i les mateixes dificultats racionals que aquest D’altra banda, l’excessiu antropomorfisme amb què ha estat sovint entès —i en virtut del qual el Déu provident sembla reduït a un deus ex machina — fa que el providencialisme connoti un significat fatalista destí , sempre rebutjat tanmateix oficialment, per exemple, per l’Església

La teogonia, com a forma primitiva de la teologia, suposa un immediat i espontani antropomorfisme radical, en virtut del qual els déus son vists com a radicalment semblants als homes, sotmesos a un procés de generació i successió més o menys mititzat La difusió que el pensament teogònic assolí a l’antigor és palesa en el fet que en el mateix llibre del Gènesi hom troba residus de teogonies circumdants, malgrat l’esforç de purificació monoteista que hi és fet Entre les teogonies més acabades de la tradició occidental destaquen l’homèrica i, sobretot, la d'Hesíode

2 Doctrina sobre el diví com a conjunt de divinitats relacionades genealògicament entre elles La teogonia, com a forma primitiva de la teologia, suposa un immediat i espontani antropomorfisme radical, en virtut del qual els déus son vists com a radicalment semblants als homes, sotmesos a un procés de generació i successió més o menys mititzat La difusió que el pensament teogònic assolí a l’antigor és palesa en el fet que en el mateix llibre del Gènesi hom troba residus de teogonies circumdants, malgrat l’esforç de purificació monoteista que hi és fet Entre les teogonies més…

Sol coexistir amb l'antropomorfisme els pobles caçadors solen imaginar en forma d’animal el “Senyor dels animals”, bé que dotat de caràcters humans el mateix s’esdevé amb l’avantpassat d’un clan totèmic L’evolucionisme historicoreligiós considerava el teriomorfisme com una característica d’una fase determinada del desenvolupament de la idea de Déu, anomenada polidemonisme , que precedia immediatament el politeisme Cal considerar-lo, però, com una expressió normal del món no humà, i de fet apareix en totes les religions, fins i tot les més evolucionades, com l’egípcia Hathor té…

Vàlida en termes generals perquè estableix una clara distinció amb el monoteisme creença exclusiva en un sol déu, cal matisar aquesta definició per tal com en moltes religions politeistes hom tendeix a establir jerarquies entre les divinitats i també a limitar el nombre de déus del panteó que els adherents prenen en consideració, fins al punt que molt sovint hom en venera només un monolatria La gran majoria de les religions són politeistes, bé que el total d’adherents de les tres grans religions monoteistes actualment supera el d’aquelles Les divinitats politeistes solen tenir una vinculació…

Bé que en vida del fundador —el qual, després de proclamar-se mahdī a Tīnmāl 1121, organitzà els seus deixebles en un petit estat— la secta quedà reclosa al Gran Atles, quan pujà al poder el berber zenata ‘Abd al-Mu'min 1130-63, el qual prengué el títol califal d' amīr al-mu'mī-nīn , dominaren des del Marroc —presa de Tànger, Agmat, Ceuta i la capital almoràvit, Marràqueix 1146— fins a Egipte i n'expulsaren els almoràvits després de derrotar els mercenaris cristians que comandava Ibn Ruburṭayr, els hammadites 1151 i els normands ‘Abd al-Mu'min inicià la conquesta d’Al-Andalus 1147 i topà amb…

Es compon bàsicament de la sumèria, modificada, complementada i semititzada pels babilonis i els assiris Entre les seves característiques destaquen el politeisme, el sincretisme fusió de dues o més divinitats, la importància del culte, la forta jerarquització del panteó, el paper preponderant de la màgia i l’endevinació, i sobretot, la seva influència en la política, l’economia, la cultura i la vida quotidiana Com en altres religions orientals, antigues i actuals, regia tots els actes dels mesopotamis En relació amb la d’Egipte, l’altra gran civilització de l’època, si bé hi té alguns punts…