Resultats de la cerca

Sovint, en lloc de moure els apagadors, acciona un mecanisme que interposa una llarga tira de feltre entre els martells i les cordes

Per extensió, s’aplica el terme a qualsevol accessori que faci aquesta mateixa funció En prémer les tecles, els apagadors alliberen les cordes perquè aquestes puguin vibrar lliurement Inversament, quan els dits deixen anar les tecles, els apagadors entren en contacte amb les cordes per impedir que puguin continuar vibrant Al clavicèmbal els apagadors són fixats al mateix saltador que suporta el balancí i el plectre Als pianos, en canvi, solen ser independents dels martells, encara que s’accionen amb el mateix joc de palanques que activa la tecla Ja als primers pianoforti del…

No té apagadors i els seus martells estant recoberts de cuir S'atribueix la seva invenció a Joseph Hicks

Té un pedal que maniobra els apagadors Abraça una extensió del do 1 al do 6 en l’escriptura musical, però sona una octava superior Té una sonoritat pura i clara Fou inventat per Victor Mustel i patentat el 1886 per Auguste Mustel

L’ús de martellets recoberts de feltre que percudien les cordes de l’instrument, combinant amb el dels apagadors , permetia aquesta gradació d’intensitat sonora, impossible amb els instruments de tecla d’aleshores Avui hom indica amb aquest nom els pianos del segle XVIII

En el piano el pedal de la dreta allunya els apagadors i permet que les cordes mantinguin el so encara que els dits no pressionin les tecles el pedal de l’esquerra desplaça el mecanisme cap a la dreta, fent que percudeixi només dues o una de les tres cordes En l’arpa, el pedal eleva d’un semitò les cordes del mateix nom

La seva sonoritat divergeix de la del piano, ja que normalment no té apagadors i els martells són recoberts de cuir Molt emprat pels músics de carrer a partir del segle XIX, la seva invenció s’atribueix a l’anglès Joseph Hicks La seva construcció fou durant molt temps italiana i anglesa, i la major parts dels seus fabricants a Anglaterra foren d’origen italià

Originalment, les llengüetes eren independents les unes de les altres i s’agrupaven en nombre de tres, quatre o cinc, però a partir de l’any 1820 foren totes tallades en una sola planxa d’acer Vers el 1825, la mida estàndard de la pinta era d’unes 250 dents, que cobrien el rang d’unes sis octaves i estaven afinades en temperament desigual Les grans capses de música tenien dues pintes amb mecanismes apagadors del so que permetien repetir les notes amb rapidesa

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon tipus cítara Es toca en posició horitzontal, aguantat per unes potes d’un metre d’alçada, amb macetes folrades de feltre Encordat amb cordes de metall, la seva extensió va del re-1 al mi5 Els models de concert disposen d’apagadors accionats amb un pedal Construït des del 1874 a Budapest per la firma Schunda, és un instrument de gran potència sonora, incorporat a l’orquestra per compositors del segle XX com ara Z Kodály, B Bartók i I Stravinsky Al Museu de la Música de Barcelona se’n conserva un exemplar de l’esmentat constructor

En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon pinçat Inventada el 1796 pel ginebrí Antoine Favre, la capsa de música -accionada aleshores per un disc de pues metàlliques en lloc d’un corró- s’aplicà primerament a un gran nombre de petits objectes de luxe claus de rellotge, tabaqueres, caixes profusament decorades, etc A la fi del segle XVIII David Lecoultre substituí els discs pels corrons amb pues paralleles a la pinta Durant el segle XIX hi hagué una producció massiva de capses de música, sobretot a Suïssa Se’n fabricaren de totes les mides, amb música de tota mena i amb multitud d’…