Resultats de la cerca

Abans es denominava millimicra

Molt semblant a la caccia italiana, es tracta igualment d’un cànon, però en la chace les tres veus són canòniques Se n’han conservat molt pocs exemples En el Llibre Vermell de Montserrat hi ha tres peces d’aquest tipus que reben el nom de caça G Machaut denominava chace les seccions canòniques del seu lai a tres veus Je ne cesse de prier

Encara el 1725, en el Gradus ad Parnassum, de JJ Fux, el mestre Aloysius recorda al deixeble Josephus l’existència del rodolí " Mi contra Fa/diabolus in musica " mi i fa no representen aquí els noms moderns de notes, sinó que formen part de la locució amb què en l’antic sistema hexacordal es denominava l’interval de tríton El sobrenom, encara ben conegut, ha quedat reduït a fet anecdòtic, però és un record viu del paper que ha tingut el tríton, potencialment destructor de la tonalitat

Aquest fenomen es pot produir experimentalment, però també espontàniament, a causa de la gran quantitat d’estímuls procedents del medi a què és contínuament sotmès tot organisme viu L’estudi dels reflexos condicionats fou desenvolupat, a partir del 1903, per Ivan Petrovič Pavlov, basant-se sobretot en experiments sobre la secreció de les glàndules salivals en els gossos, i donà lloc a la reflexologia, inaugurada el 1927 per W Bekhterev, el qual denominava reflex d’associació o conjuntiu el reflex condicionat altres, com Richter, n'han dit també reflex psíquic Té una importància…

El nombre de parts serveix habitualment per a caracteritzar una peça polifònica Així, es parla d’una fuga a tres parts, d’un cànon a quatre parts, d’una invenció a dues parts, etc Cal tenir present que, en aquest context, el terme ’part’ sempre es pot substituir per la paraula ’veu', potser més freqüent en les llengües romàniques Es distingeixen diferents modalitats de part es parla de part lliure o complementària per a designar aquella veu o aquelles veus que, en un context imitatiu, com ara un cànon, no participen del principi imitatiu de part principal o part secundària, i de parts reals…

La història i fortuna dels termes començà al voltant del 1601, any en què Ottuso Accademico -pseudònim d’un personatge no identificat-, en una carta, emprà per primera vegada l’expressió seconda prattica Aquesta expressió fou recollida el 1603 pel canonge bolonyès Artusi en l’obra Seconda parte dell’Artusi , en què criticava veladament Monteverdi per l’ús de dissonàncies sense preparar en alguna de les seves obres i denominava seconda prattica aquest procediment Dos anys després, Monteverdi publicà el seu cinquè llibre de madrigals, i en la introducció, tot defensant-se d’Artusi, tornà a…