Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
escil·la
Botànica
Gènere de plantes herbàcies bulboses, de la família de les liliàcies, amb inflorescències racemoses de flors estrellades i generalment blavoses, i amb fruits en càpsula loculicida.
Moltes de les seves espècies són plantes d’ornament, d’interès en jardineria
ceba marina
Ceba marina
Ori Fragman's TrekNature (cc-by-nc-sa-3.0)
Botànica
Planta herbàcia, de la família de les liliàcies, de bulb ovoide molt gros amb túniques vermelloses, fulles oblongues, fins a 80 cm de llargària, basals, i flors blanques o una mica rosades agrupades en un llarg raïm que pot atènyer 100 cm d’alçària.
Viu en erms i brolles de les comarques litorals, des del Baix Ebre fins al migjorn valencià, i és particularment abundosa a les Illes Té propietats cardiotòniques de tipus digitàlic, i ja havia estat usada per l’antiga medicina egípcia i grega
oximel
Farmàcia
Preparat galènic, d’ús extern, compost d’àcid acètic diluït (o vinagre) i mel.
L' oximel d’escilla és un macerat d’escilla blanca Urginea maritima en àcid acètic diluït és d’ús intern Actualment són fora d’ús
liliàcies
Liliàcies (lliri)
© Fototeca.cat-Corel
Botànica
Família de liliflores que comprèn prop de 4.000 espècies, generalment herbàcies, que molt sovint són geòfits bulbosos o rizomatosos.
Les fulles són freqüentment lanceolades, però en alguns casos són suculentes o vestigials i substituïdes per cladodis Les flors són actinomorfes, hermafrodites i d’ovari súper trilocular, i els fruits són capsulars o bacciformes Marcòlic groc © Francesc Boada Liliàcies més destacades Agapanthus africanus flor d'amor , agapant Allium ameloprasum porradell , all de serp, all porro Allium ascalonicum escalunya Allium cepa ceba Allium polyanthum porro bord , porradell Allium porro porro Allium roseum allassa vermella , all bord, all de bruixa, all de colobra, all de moro Alium sativum all Allium…
sirena
Religions de Grècia i Roma
Mitologia
En la mitologia grega i romana, figura representada en forma de noia o de dona jove i bella a la part superior del cos i d’ocell a la part inferior (a l’edat mitjana apareix i es divulga una forma de sirena meitat dona i meitat peix).
Amb llur bellesa i l’encís de llurs cants, les sirenes atreien els navegants per fer-los negar en els abismes de la mar Apareixen a l' Odissea en l’episodi d’Ulisses travessant l’estret que separa Escilla i Caribdis Hom cregué que habitaven la costa occidental de la Itàlia meridional i foren representades sovint en vasos pintats, ceràmiques, mosaics, sarcòfags, etc, amb cos d’ocell, cua i ales amples, en general tocant algun instrument la cítara, o bé al voltant d’Ulisses i de la nau que intenta de salvar els esculls
raticida
Farmàcia
Dit del tòxic emprat per a exterminar les rates.
N'hi ha d’efecte immediat, dins les 24 hores escilla, fòsfor blanc, arsènic, estricnina, cianur potàssic, carbonat bàric, fluoroacetat sòdic 1080, 2-cloro-4-dimetilamino-1-metilpiridina Castrix , alfa-naftil urea Antu D’altres, derivats de la dicumarina, donen lloc a hemorràgies internes que provoquen la mort de l’animal en 5 o 6 dies D’aquesta manera la rata no desconfia de l’esquer Els millors d’aquest tipus són el Warfarin 3-1'-fenil-2'-acetiletil-4-hidroxicumarina, el Tomorin 3α -p -clorofenilβ-acetil-estil-4-hidro xicumarina i l' Ibys 152 3α-…
escil·lipicrina
Química
Substància glucosídica no definida químicament, extreta de l’escil·la blanca.
escil·lotoxina
Farmàcia
Preparat farmacèutic constituït per la mescla dels distints glucòsids extrets de l’escil·la blanca.
És emprada com a diürètic, emètic, expectorant i cardiotònic
escil·laïna
Farmàcia
Mescla de glucòsids amb propietats cardiotòniques i diürètiques que hom extreia dels bulbs de l’escil·la blanca.
història de les institucions
Historiografia catalana
Malgrat el detallisme i l’extensió de l’obra d’Alexandre Galí, en 23 volums, Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936 (1980-86), l’anàlisi de les institucions culturals i polítiques catalanes ha continuat essent una assignatura pendent, com ho demostren els estudis publicats amb posterioritat.
Entre aquests treballs cal destacar el d’Albert Balcells, Enric Pujol i Josep Sabater sobre la Mancomunitat de Catalunya, el primer intent d’autonomia catalana entre el 1914 i el 1923 La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia 1996, que superà de llarg les correctes, però breus, monografies de Joaquim de Camps i Arboix La Mancomunitat de Catalunya 1968, i de Jordi Llorens La Mancomunitat de Catalunya, 1914-1925 1994 els d’Ismael E Pitarch La Generalitat de Catalunya I Els Governs 1976 i L’estructura del Parlament de Catalunya i les seves funcions polítiques 1932-1939 1977 l’obra collectiva…