Resultats de la cerca

El fraseig musical, que pot afectar tant l’agrupació de les notes pertanyents a un element formal com la demarcació dels elements formals entre ells, depèn de l' articulació , és a dir, de la manera de connectar les notes consecutives d’una línia melòdica Es considera que el fraseig, de manera anàloga a l’estil declamatiu d’un actor, és una de les tasques més genuïnes i un dels trets més distintius d’un intèrpret, i que resulta determinant a l’hora de transmetre una versió intelligible d’una obra, la qual, d’altra banda, pot admetre, en general, més d’una possibilitat de fraseig Fins al segle…

Es colloca damunt del pentagrama, entre dues notes, i indica una breu respiració o cesura, relacionada amb el sentit de la frase musical S’utilitza en la música vocal i instrumental Si no es vol alterar el tempo de la composició, cal que s’interpreti la coma prenent el temps de la nota anterior, que quedarà més curta En alguns casos es pot trobar la coma amb el signe de calderó al damunt, per a indicar que la respiració s’ha de fer més àmplia

Els músics de vent i els cantants aprofiten l’acte fisiològic de la respiració per al subministrament d’aire necessari per a l’execució musical Diverses tècniques permeten fer compatible la funció respiratòria normal amb les necessitats de pressió i fraseig corresponents a la tècnica de cada instrument Generalment, en tocar un instrument de vent o en cantar, el ritme respiratori és molt més ample, de manera que el control de l’apnea juntament amb una major pressió de sortida són els reptes principals per al músic Per a obtenir un fraseig més llarg i relaxat és necessari desenvolupar la…

En buidar l’aire dels pulmons, amb una tècnica de respiració especialitzada, els cantants i instrumentistes produeixen, controlen i modulen els sons i el seu fraseig Aquesta tècnica, basada en un ritme respiratori diferent del de la respiració normal, procura controlar i regular la velocitat de sortida de l’aire mitjançant el domini de la musculatura diafragmàtica, ja que l’expiració produïda impulsant-lo des de la part superior del tòrax és més difícil de controlar i provoca tensions a la zona del coll, tot dificultant la sortida regular de l’aire Un dels objectius d’aquest control és l’…

Introduït a Europa pels àrabs cap al s VIII, ha evolucionat en la seva forma i en les seves possibilitats A partir del s XVII la tensió de la metxa no és fixa, sinó que pot ésser variada a gust de l’instrumentista Entre els més cèlebres arqueters cal mencionar el francès François Tourte 1747-1835, que establi definitivament la longitud dels arquets de violí 75 cm, de viola 74 cm i de violoncel 73 cm i els perfeccionà en molts d’aspectes La tècnica de passar l’arquet és molt important perquè en depenen la qualitat dels so de l’instrument, la graduació de la intensitat, el fraseig…

Fou un dels principis de la Camerata Fiorentina i G Caccini usà aquest terme per primera vegada l’any 1600 en el títol i dedicació de la seva òpera Euridice De fet, en el decurs del primer terç del segle XVII era una denominació més o menys intercanviable amb la de stile recitativo Fou C Monteverdi qui, amb les seves obres dramàtiques, anà més enllà en l' stile recitativo -narratiu- i el transformà en l' stile rappresentativo -descriptiu-, que permetia més flexibilitat en l’ús dels recursos compositius, com ara el tractament de la dissonància i de les tonalitats com a expressió d’…

També es coneix amb la paraula anglesa bend En la interpretació de música afroamericana vocal o instrumental, la inflexió és un recurs inherent d’expressió Prové de l’estreta relació que guarden les paraules i l’afinació en la música africana Posseeix valor rítmic, ja que és part fonamental del fraseig, i, per tant, de la generació de swing Les blue notes blue note , que per elles mateixes defugen l’exactitud de l’afinació temprada, són les que més sovint s’ataquen amb inflexió En els instruments de vent, la inflexió es produeix amb l’embocadura En els de corda s’empren…

Considerat un dels estils principals del jazz , s’originà entre músics joves, procedents de diverses big bands i conjunts, que es reunien a part per fer sessions més experimentals Té com a figura principal el saxofonista Charlie Parker , que fou el primer a introduir innovacions que comportaren una ruptura amb l’estil dominant, anomenat de manera genèrica swing  Entre els fundadors del bop  cal esmentar també el trompeta Dizzy Gillespie , els pianistes  Bud Powell  i  Thelonious Monk i els bateries Max Roach i Kenny Clarke Les seves característiques són l’abandó de la continuïtat rítmica, la…

Swing © Fototecacat/ Jesús Alises Tots els instruments en generen, emprant, combinats, el fraseig jazzístic d’atacs, lligats, accents, inflexions i altres mitjans Cada nota té un efecte propulsiu que progressa sobre el pols subjacent, el qual és molt estable i es gronxa gràcies a l’accentuació dels temps dèbils, que s’anomenen backbeats temps dos i quatre en compàs de 4/4, el més usual El fenomen del swing és inherent al jazz i resultà de la confrontació de les tradicions musicals africanes i europees En la parla dels músics s’empra també el verb to swing S’anomena swing feel la…