Resultats de la cerca

Per extensió, la mateixa denominació fa referència al full solt en què tradicionalment s’imprimeixen Històricament, els goigs procedeixen de l’himnari religiós propi del període de formació de les llengües romàniques Ja al segle XII la literatura llatina medieval conté composicions versificades que exalten els goigs gaudia terrenals i celestials de la Mare de Déu A partir dels segles XIV i XV es generalitzà el costum de compondre’n en honor d’altres sants, al mateix temps que adquirien un caràcter popular que anà augmentant progressivament als segles següents Com a himnes populars, la seva…

Almenys des del s XII la literatura llatina medieval ofereix peces en vers o en prosa que exalten els goigs gaudia de la Mare de Déu —bé de la seva vida terrenal l’anunciació, la visitació, el naixement de Jesús, l’adoració dels Mags, la presentació al temple, la resurrecció, l’ascensió, la vinguda de l’Esperit Sant, l’assumpció, etc o, no tan sovint, de la seva vida celestial atributs derivats de l’assumpció al cel— en nombre variable, entre vint i vint-i-cinc, bé que els tipus més usuals es fixaren en cinc, set i quinze La mateixa litúrgia adoptà fórmules especials per a l’ofici diví i…

Els goigs de caràcter exclusivament religiós, especialment a la Mare de Déu del Roser, semblen ésser les caramelles més antigues en algunes localitats els gojaires formaven una colla a part dels caramellaires, que cantaven cançons profanes, als quals precedien Entre les cançons profanes, anomenades a vegades goigs per extensió, algunes són les fetes per a demanar els menjars típics goigs dels ous, del Rosselló, goigs de les botifarres , unes altres tenen caràcter amorós goigs de les donzelles, cobles de les minyones , i unes altres són corrandes circumstancials cantades A les…

Molt usat pels poetes catalans des de l’edat mitjana —Alfons el Cast, Turmeda—, el seu conreu ha continuat en èpoques posteriors sense interrupció Hom l’ha emprat sobretot en la composició de danses i de goigs i, en general, de poesia de caire popular Durant la Decadència s’estengué el seu ús amb la introducció en la poesia catalana del romanç castellà V Garcia, Fontanella

Es dóna sempre que hi hagi identitat de sons, bé que les grafies siguin diferents, i no es dóna, bé que la grafia sigui la mateixa, si els sons són diferents Així, hi ha consonància entre dansa/esperança/enyorant-se, i no n'hi ha entre comprendre/entendre Característica de la mètrica culta i de les cançons folklòriques goigs, etc, hom l’ha anomenada rima perfecta, en contrast amb la rima imperfecta assonància És utilitzada també per a efectes estètics i memorístics, i en els escrits en prosa constitueix un defecte