Resultats de la cerca

Si la projecció del moviment és regular o harmònica, l’ona resultant, anomenada so , admet una anàlisi a base de cicles o períodes dotats d’una durada, una amplitud, una freqüència i una qualitat determinables en cas contrari, s’anomena soroll o brogit Si l’ona presenta un moviment vibratori d’un sol impuls, hom en diu ona simple si, en canvi, és formada per una combinació harmònica d’impulsos, hom en diu ona composta A la parla normal el medi sol ésser aeri i les ones són sempre compostes, harmòniques en el cas de sons com ara els vocàlics a, i, no harmòniques,…

La unió, la realitzen per graus conjunts, diatònics o cromàtics, ascendents o descendents

Té sis cordes principals i entre onze i tretze cordes harmòniques

Té quatre cordes principals, quatre bordons i entre quinze i disset cordes harmòniques i es toca amb un plectre metàllic fixat al dit índex de la mà dreta 

Al s XVII els músics començaren a extreure de l’escriptura polifònica al voltant de la monòdia els principis harmònics bàsics Les relacions harmòniques es manifestaren en les combinacions dels acords L’estudi de l’harmonia pot ésser dividit en tres grans apartats els acords i llurs característiques, la manera de realitzar-los i l’estudi de les notes estranyes a l’acord En el primer hom estudia la nomenclatura dels acords i llur classificació en consonants i dissonants Això ha estat en evolució constant, puix que la noció de consonància i de dissonància ha variat molt al llarg de…

La velocitat de grup de dues ones harmòniques de la mateixa amplitud i direcció, però amb pulsacions ω i nombres d’ona k diferents, és v = Δω/Δ k , Δ indicant la diferència entre els valors de l’una ona i de l’altra

Les progressions harmòniques més habituals són la formada pels graus I-IV-V-I, considerada paradigmàtica de la música del Classicisme, i la formada per la seqüència I-IV-VII-III-VI-II-V-I, més característica del Barroc Sovint el terme progressió s’utilitza com a sinònim de seqüència 1

A cada orifici correspon un conducte L’executant desplaça lateralment l’instrument per expirar o inspirar aire en un tub o un altre Aquest instrument, que data del s XIX, ha estat molt perfeccionat Existeixen nombrosos conjunts d’harmòniques Darius Milhaud i Vaughan Williams han escrit obres per al virtuós Lany Adler

Les funcions que són solució de l’equació de Laplace són anomenades funcions harmòniques , i tenen una especial aplicació en la teoria del potencial En el cas que f sigui una funció de la variable complexa z = x + iy , l’equació de Laplace, que en aquest cas pren la forma ∂ 2 f /∂ x 2 + ∂ 2 f /∂ y 2 = 0, expressa la condició necessària i suficient perquè f sigui derivable

Depèn tant de la freqüència fonamental com de les harmòniques particulars que entren en la composició de tota ona composta Aquest tret serveix per a distingir, per exemple, a de e, i, etc, i es presenta conjuntament amb el to, la intensitat o amplitud i la durada Totes les llengües naturals fan un ús fonològic del timbre en alguna mesura, per a diferenciar la qualitat de llurs fonemes segons l’obertura i la localització dels formants