Resultats de la cerca

Es tracta d’una variant ornamental de la típica cadència conclusiva medieval en la qual les dues veus extremes passen d’un interval de 6a a un de 8a J per moviment contrari i conjunt Al final del segle XIX, AG Ritter atribuí a Francesco Landini ~1325-1397 la paternitat d’aquesta fórmula, molt present també al llarg del segle XV i primera meitat del XVI F Landini Amor c’al tuo suggetto © Fototecacat/ Jesús Alises

Aparegué a Florència al primer terç del s XIV En foren els principals conreadors G da Cascia, Gherardello, P da Firenze, J da Bologna i F Landini Als Països Catalans aquesta forma musical fou conreada per Pere Alberc Vila, Joan Brudieu 1585 i Mateu Fletxa el Jove 1568

A les dues veus superiors -escrites en forma de cànon i cantades sempre amb text- s’hi afegia un tenor amb valors més llargs i, gairebé sempre, instrumental La temàtica del text, sempre profana, versava principalment sobre la caça, però també podia descriure batalles o escenes de carrer S’hi imitaven sons com el lladruc dels gossos, els tocs de trompeta o el soroll de botzines La versificació era lliure i combinava les escriptures sillàbica i melismàtica Certs passatges eren destinats a la coloratura , i la part final solia ser un ritornello en forma de cànon Els grans compositors del segle…

Fou la primera forma de la poesia italiana profana a la qual se li aplicà música polifònica Es tracta d’un dels gèneres de la polifonia profana de l' ars nova italiana del Trecento, juntament amb la ballata i la caccia Cal no confondre’l amb el madrigal del segle XVI La seva etimologia és confusa i hi ha diverses teories sobre l’origen del terme Generalment estan escrits a dues veus Excepcionalment, especialment en la darrera generació, es troben madrigals a tres veus Tingué una gran eclosió vers 1340-50 i arribà a ser el gènere hegemònic en els compositors de la primera generació del…

D’origen popular, esdevingué una de les formes musicals i poètiques cultes més importants de la Itàlia de l’Edat Mitjana El mateix nom ja anuncia el seu caràcter de cançó dansada Al segle XIV, la seva estructura era similar a la del virelai francès una estrofa o stanza , formada per dos piedi i una volta , emmarcada al començament i al final per una tornada o ripresa En general cada part constava de dos versos ritmats De la primera generació de compositors italians del segle XIV -Jacopo di Bologna, Giovanni da Cascia, Donato de Florentia i Vincenzo da Rimini, entre d’altres- es conserven més…

La veu que inicia el cànon es coneix com a dux 'guia' o antecedent La veu que imita el dux s’anomena comes 'company' o consegüent El cànon presenta -com qualsevol imitació, però en aquest cas de manera sistemàtica- una relació temporal que se suma a la diacrònica melòdica i a la sincrònica harmònica i que pot designar-se com a transcrònica ja que la memòria estableix una relació d’identitat entre diferents moments Dit d’una altra manera, en el cànon, un mateix segment es combina tant diacrònicament com sincrònicament ex 1 El recurs canònic condiciona la forma de la peça, però no la determina…

Exemple 2 © Fototecacat/ Jesús Alises Tot i que s’acostuma a identificar amb una determinada successió d’intervals o d’acords, la cadència és un fenomen que depèn també d’altres paràmetres musicals, en particular del formal conclusivitat/suspensivitat D’altra banda, entesa com una determinada successió d’acords —estiguin o no al final de la peça—, la cadència té un paper important en la teoria harmònica harmonia2 , bé perquè representa la progressió harmònica bàsica JP Rameau, bé perquè expressa la jerarquia tonal a través de les seves funcions H Riemann Cadència i clàusula Exemple 3 ©…

Més en particular, composició vocal relativament breu per a una o més veus, amb text quasi sempre versificat, i sovint amb acompanyament instrumental Normalment, i en aquest segon sentit, es considera la cançó com a gènere oposat a l' ària , peça de dimensions i estructura molt més complexa El terme alemany lied designa un tipus de cançó culta característica sobretot del Romanticisme alemany L’equivalent francès és la mélodie Fins fa poc, en la llengua oral s’anomenaven cançons els cants estròfics narratius, i especialment les balades, per oposició als cants breus com les corrandes o les…