Resultats de la cerca
Es mostren 20 resultats
responsabilitat ministerial
Política
Dret constitucional
Responsabilitat pròpia i exclusiva d’un ministre o membre del govern, garantida com a tal mitjançant la seva signatura, amb relació als decrets i a les disposicions, que aquesta acompanya, que eximeix de responsabilitat al cap d’estat i els altres membres del govern.
De la responsabilitat, davant el parlament, per l’actuació política dels caps d’estat, són exempts a vegades els monarques
responsabilitat ministerial
Política
Dret constitucional
Capacitat que, en règims democràtics, tenen les cambres legislatives d’exigir als membres del poder executiu la responsabilitat de llurs actes.
En aquest sentit hom parla de confiança parlamentària com de condició de què han de gaudir els governs corresponents per a romandre en el poder
crisi ministerial
Temps durant el qual s’acompleix la formació d’un ministeri.
ministeri
Edifici on hi ha la seu d’un departament ministerial.
hisenda
Dret administratiu
Terme equivalent, en el sistema administratiu de l’Estat espanyol, al de finances.
El departament ministerial corresponent és la continuació de l’antic Consell d’Hisenda de la monarquia espanyola
sotssecretari | sotssecretària
Dret administratiu
Funcionari que supleix o ajuda el secretari.
A l’Estat espanyol, és l’òrgan superior d’un departament ministerial que exerceix les funcions de cap superior del personal i les de gestió dels serveis comuns del departament
interior
Política
Dit de la política interna d’un país, especialment pel que fa referència a les qüestions de govern i d’ordre públic.
El departament ministerial que en té cura rep diferents noms, com és ara el de ministeri de l’interior al govern de la República Catalana, a l’Estat espanyol, a les Balears i al País Valencià, el de governació a la Generalitat de Catalunya, etc
governació
Història
Nom amb què era designat un dels departaments ministerials del govern espanyol.
Previst en l’organització ministerial de les corts de Cadis, fou vigent durant el Trienni Constitucional Restà constituït des del 1836 per a l’administració provincial i municipal i per a les qüestions d’ordre públic interior L’any 1977 adoptà el nom de ministeri de l’interior i perdé algunes de les seves competències
orde
Cristianisme
Ritu cristià, mitjançant el qual l’Església promou un dels seus membres, considerat idoni, a un determinat grau de ministeri eclesial: diaconat, presbiterat o episcopat.
El Nou Testament no usa mai el nom d’ orde per a designar una funció ministerial L’Església, durant els deu primers segles, entengué per orde només una dignitat o un estat, mai no volgué significar un sagrament La teologia del segle XI començà a distingir orde de dignitat i introduí el concepte orde dins les categories sacramentals Durant el segle XIII orde tenia ja, d’una manera plena, la categoria de sagrament d’aleshores ençà, en determinar el còmput dels set sagraments, l’orde entrà a formar-ne part Aquesta teologia medieval respecte a l’orde fou ratificada i dogmatitzada…
col·legialitat
Cristianisme
Doctrina teològica segons la qual els bisbes, successors dels apòstols per via de consagració sacramental, són ordenats (per institució divina i col·legialment presos) al servei de tota l’Església, sobre la qual, conjuntament amb el papa, tenen potestat plena i suprema.
En l’Escriptura, els apòstols són anomenats els Dotze , denominació collegial, i collegialment els és donada una tasca a acomplir El fet de la collegialitat és molt antic en la praxi de l’Església ja als s IV i V és emprat el mot collegi per a designar la comunitat dels apòstols, la dels bisbes i preveres, o la de tots els bisbes, i és emprat àdhuc pels papes El concili de Nicea manà de fer dos concilis anuals a les províncies eclesiàstiques, fet que testimonia la vigència de la collegialitat Mantinguda sobretot en les esglésies ortodoxes, la collegialitat fou recollida i revifada pel…