Resultats de la cerca
Es mostren 13 resultats
mortificació
Religió
Privació, patiment, voluntari que hom s’imposa a si mateix per motius ascètics i religiosos.
L’Església Catòlica recomana als fidels la mortificació per resistir les passions carnals i els apetits corporals —en aquest sentit prescriu el dejuni i l'abstinència en determinats dies de l’any—, i alhora la presenta com a complement voluntari als sofriments redemptors de Crist
via
Cristianisme
Cadascuna de les etapes o graus de la vida espiritual que recorren normalment els místics.
Hom pot distingir la via purgativa, pròpia dels principiants, caracteritzada pel treball de purificació de l’ànima i de mortificació de les tendències pecaminoses la via illuminativa, caracteritzada per la imitació de Crist, per la pràctica de les virtuts i l’exercici assidu de l’oració i la via unitiva, pròpia dels perfectes, que no aspiren ja sinó a la unió amb Déu i hi viuen habitualment A cadascuna d’aquestes vies corresponen diversos graus de l'oració
flagel·lació
Història
Càstig consistent a donar un nombre determinat d’assots a un delinqüent real o presumpte.
És una de les penes més antigues i generalitzades en tots els països assot En les religions de misteris era un acte ritual, lligat sobretot als ritus de la iniciació L’ascesi medieval cristiana convertí la flagellació feta a si mateix, amb les deixuplines, en un mitjà de mortificació i de penitència En fou un cas típic el dels flagellants flagellant Iconogràficament, la flagellació de Crist ha estat un tema conreat pels artistes Hom pot destacar-ne la pintura de Lluís Borrassà Musée Goya, Castres, la de Fra Angelico convent de San Marco, Florència, etc
messalianisme
Cristianisme
Moviment i doctrina pietistes cristians.
Originari de Mesopotàmia, es difongué vers mitjan s IV per Síria, l’Àsia Menor i Egipte Doctrinalment ensenyà que pel pecat d’Adam cada home duu un dimoni unit a l’ànima, el qual no és expulsat pel baptisme, sinó per la pregària contínua i la mortificació La importància que donà a la pregària féu que els seus seguidors fossin coneguts en el món grec com a euquites εὐχῖται, mot equivalent al siríac měṣallīn ‘els qui preguen’ Combatut per Amfiloqui d’Iconi, Flavià d’Antioquia i Epifani i condemnat pel concili d’Efes 431, el messalianisme subsistí fins al s VII
gangrena
Patologia humana
Necrosi d’una part d’un teixit o d’un òrgan.
Pot ésser produïda per causes tòxiques, infeccioses, circulatòries, físiques o químiques La gangrena seca o momificació es produeix quan els indrets afectats són superficials i es deshidraten ràpidament per evaporació, per la qual cosa el desenvolupament dels bacteris és frenat Presenta dessecació, aspecte apergaminat i color violaci La gangrena humida té lloc quan no hi ha dessecació i es produeix infecció amb putrefacció bacteriana Les substàncies proteiques es transformen en una massa tova amb fetor, producció de gasos i un color verd brut La gangrega gasosa o flegmó emfisematós s’esdevé…
sacrificar-se
Endurar privacions, fer concessions oneroses, doloroses, per necessitat, per mortificació.
cilici
Religió
Cinyell dur, de cerres o de cadenetes de ferro, portats damunt la pell per esperit de mortificació.
penitent
Religió
El qui, després de confessar els pecats, en fa expiació fent vida devota amb exercicis de mortificació.
anacoreta
Religió
Persona que es retira a un lloc solitari per portar-hi una vida de silenci, pregària i mortificació.
Tècnicament el terme es refereix tant als cenobites com als eremites, però a la pràctica ha estat aplicat als últims, és a dir a persones que viuen completament soles D’anacoretes, se'n troben a moltes de les religions històriques hinduisme, budisme, islamisme, judaisme Dins el cristianisme, els anacoretes generalment han volgut donar testimoni, amb la seva forma de vida, del caràcter sobrenatural del regne de Déu Al començament duien aquesta mena de vida sense cap lligam jurídic Més tard, a l’edat mitjana, l’Església la regulà cenobita ¦ eremita
flagel·lant
Cristianisme
Adepte als moviments religiosos o a les confraternitats que practicaven la flagel·lació com a mitjà de mortificació o de penitència; deixuplinant.
Hi hagué grups de flagellants a la baixa edat mitjana, sobretot entre els moviments joaquimistes o apocalíptics A Catalunya, al s XIII, practicaven la flagellació normativa els frares de la penitència de Jesucrist o frares del sac de Barcelona i de Perpinyà, refosos aviat en el moviment augustinià L’Església condemnà els moviments de flagellants originats en la Pesta Negra del 1348 A la fi del s XIV encara hi hagué condemnes de flagellants a Aragó, a Turíngia i a la Baixa Saxònia Aquest costum es conservà en algunes processons de setmana santa fins a èpoques modernes