Resultats de la cerca

Així, per exemple, en el clarinet es distingeixen els registres clarinet i chalumeau en la trompeta, els registres principale i clarino clarí en la veu, els registres de cap, de pit, agut, greu, etc Sovint, el fet de dividir en registres el conjunt de notes que una veu o un instrument pot emetre respon més a criteris tècnics -molt més interessants per a l’instrumentista que per a l’oient- que realment musicals

Segons Bühler, són la funció expressiva Kundgabe , que informa sobre l’estat anímic del parlant, la funció apellativa Apell , que actua sobre l’atenció de l’oient, i la funció representativa Darstellung , mitjançant la qual hom dóna alguna explicació Jakobson distingeix, a més, la funció fàctica , indicadora d’un manteniment de la comunicació, la funció metalingüística , mitjançant la qual hom parla sobre el codi lingüístic, i, finalment, la funció poètica , en relació amb el missatge comunicat i d’on deriven la interpretació i l’anàlisi literàries

Pensament molt estès entre els teòrics de la Grècia antiga segons el qual cada element bàsic de la música afinacions, registres, ritmes, instruments posseeix un determinat caràcter que explica els efectes que una música produeix en l’oient El que més tard, sota el nom d’expressió, es volgué considerar com el fruit del treball de composició i, per tant, com la principal aportació del bon compositor, els grecs ho consideraven un aspecte del mateix material musical, que el músic simplement havia de saber utilitzar d’acord amb la funció que, en cada cas, la música havia d’acomplir…

Terme derivat del prefix semio- del mot grec semeion , que significa ’senyal', ’símptoma' CS Peirce 1839-1914 i F de Saussure 1857-1913 són considerats els fundadors de la semiologia moderna anomenada semiòtica pels anglosaxons, disciplina que sempre ha estat molt relacionada amb la lingüística, la qual era considerada pel mateix Saussure com una part d’aquella En ser la llengua el primer sistema de signes, és natural que la semiologia general i altres de parcials hagin evolucionat fonamentalment a partir dels avenços assolits en la semiologia de la llengua La semiologia de la música…

Per extensió, interval de temps comprès entre dos accents del mateix tipus dinàmics, tímbrics, etc o dos canvis o discontinuïtats clarament marcats ritme harmònic En ser atacats atac , els sons "tallen", "trenquen" en fragments, articulen el continuum del temps De l’efecte que produeixen en l’oient les relacions entre aquests fragments o intervals successius de temps se’n diu ritme Si els valors que integren un fragment de música són proporcionals entre ells els uns són el doble, el triple, etc dels altres, o la meitat, un terç, etc, el temps d’aquesta música és mesurat, és a…

Metre © Fototecacat/ Jesús Alises Com a denominador comú subjacent a aquests valors valor , l’oient percep una o diverses unitats de temps, sempre iguals a elles mateixes, anomenades pulsacions, que permeten que són, ja, de fet la mesura del temps musical D’aquí prové el nom de metre, del grec metron , ‘mesura’ Atès que, de fet, es tracta d’una qualitat del ritme -més que de metre caldria parlar de ritme mètric, ritme no mètric, etc-, el seu estudi i el d’aquest són indestriables La percepció simultània de diverses pulsacions -diversos nivells de pulsació- crea una estructura…

El concepte inclou el de bitonalitat quan la simultaneïtat és de dues tonalitats, el recurs més habitual de la politonalitat Tot i que se’n troben exemples ja en la música barroca, com en un cànon rigorós a la quinta on el consegüent estaria al to de la dominant de l’antecedent, el concepte sol designar la voluntat del compositor de fer palès els dos centres tonals alhora, cosa que en el cànon barroc no passava perquè l’autor intentava que el centre tonal fos únic La politonalitat pot entendre’s des de la verticalitat harmònica, mitjançant sobreposicions d’acords, i des de l’horitzontalitat…

La síncope és percebuda com una contradicció tensió entre el metre normal de la peça o fragment en qüestió i un altre d’anòmal que, momentàniament, ella crea o ajuda a crear d’aquí la sensació característica d’inseguretat o desajustament que provoca en l’oient Els mitjans per a aconseguir-ho són la pausa ex 1 i el lligat ex 2, per bé que alguns teòrics només consideren com a bona la segona opció, i reserven la pausa exclusivament per al contratemps Altres autors, en canvi -per exemple W Apel-, amplien el significat de síncope fins a considerar innecessari el fet de no atacar la nota…

El concepte es refereix principalment a la música instrumental, encara que no és estrany parlar de trets programàtics en la música vocal o, si més no, en el seu acompanyament El terme ’programa’ fou utilitzat per primera vegada per F Liszt per a definir els textos que es trobaven en les partitures o que es lliuraven al públic dels concerts "per protegir l’oient d’una interpretació poètica errònia i dirigir la seva atenció cap a la idea poètica de la totalitat de l’obra o d’una part d’aquesta" Un exemple clar de programa en aquest sentit el donen els títols dels moviments de la…