Resultats de la cerca

Els “antics” usaven ja una notació mesurada, formada gairebé exclusivament per fórmules ternàries Aquesta notació tradicional, en neumes, no comportava cap designació de valor rítmic, i calgué utilitzar uns modes basats en la mètrica grega Segons el mode prescrit, la melodia es desenvolupa en un ritme constant de troqueus, iambes, dàctils o anapests La necessitat d’atribuir a cada nota un valor definit fou l’origen de la música mesurada, pas decisiu vers la notació moderna El conjunt de melodies conservades actualment amb el nom de cant gregorià o cant pla fou homòfon fins a la fi del segle…

També s’empra per a caracteritzar una peça polifònica a tres veus organum triplum El triplum es pot trobar en el repertori de Notre-Dame, tant en organa com motets o conductus A partir del segle XV, el terme fou substituït per cantus o superius , encara que subsisteix en termes com treble anglès o tiple castellà

Més en general, pot incloure també la cançó monòdica de trobadors i trouveurs chanson de geste Sovint, però, el terme designa exclusivament la cançó polifònica francoflamenca -amb text profà, allunyat de les formes fixes - de final dels segles XV i XVI Les primeres obres a les quals el terme pot ser aplicat són els catorze rondeaux a tres veus d’Adam de la Halle final del segle XIII Basades en les formes fixes , la seva textura és bàsicament homofònica i la veu principal és la central La primera meitat del segle XIV fou dominada per la figura de Guillaume de Machaut, que…

Tingué molta acceptació i demostrà la seva vigència fins a la segona meitat del segle XVIII És una de les formes polifòniques més importants El terme apareix per primer cop en fonts de l’Escola de Notre-Dame Fa referència a la forma generada a partir de l’aplicació d’un text nou a les clausulae substitutives en estil discant d’un organum El terme motet prové de l’expressió francesa mot , que significa justament ’paraula' Generalment aquests textos acomplien una funció similar a la del trop i funcionaven com una paràfrasi, versificada o no, del text del tenor que donava origen a la composició…

Antigament, però, fou emprat sovint com a sinònim de càntic o carmen , en el sentit de peça cantada En el terreny profà s’aplicà a la cançó èpica, a la d’amor, als laments, etc També s’usà en el domini sacre en substitució de mots com himne, antífona o seqüència, així com per a anomenar un cant religiós en llengua profana Del segle XIII al XV indicà una cançó polifònica, sovint a tres veus, en l’estil de la chanson francesa Zarlino 1558 l’usà, més en general, com a sinònim de peça polifònica i Dante el definí com "una petita cantio "

El nom té el seu origen en el títol audaç que Philippe de Vitry donà al seu tractat de notació 1320 Vitry sotmeté a revisió els principis de la notació franconiana i introduí modificacions molt importants Des del punt de vista tècnic, la notació adquirí nous valors breus i s’enriquí amb notes roges o blaves, amb la reacció contra la subjecció del ritme binari, i, des del punt de vista melòdic, amb la pressió de les alteracions, i especialment de les diferents sensibles que afecten tots els graus de l’escala, sobretot la dominant Aparegueren les barres de compàs Cal esmentar també la…

Aplicat tant a la música monòdica com a la polifònica, a partir del segle XVI s’anà substituint pel terme cadència

Consistia en una sèrie de notes de breus que una de les veus desenvolupava sobre l’última nota del cantus firmus de la composició polifònica