Resultats de la cerca

El relatiu, en l’oració subordinada relativa, pot fer les mateixes funcions sintàctiques de subjecte, complement directe, indirecte o circumstancial, que pot fer el substantiu en la principal Els pronoms relatius catalans són el feble que , els forts què qui , el compost el qual amb les altres formes corresponents la qual, els quals, les quals i l’adverbial on Tipus de pronoms relatius categoria formes antecedent funció en l’oració relativa exemples oracions pronominal             feble que      substantiu subjecte Un home que parla així no pot enganyar adjectiva especificativa substantiu…

L’adjectiu qualificatiu clara , a la frase vàrem beure l’aigua clara d’aquell riu , és una forma d’epítet, perquè no funciona com a especificador respecte al substantiu aigua , el qual, en canvi, és especificat pel sintagma preposicional d’aquell riu La mateixa unitat qualificativa, en una expressió com l’aigua clara deixa veure la terra al fons l’aigua tèrbola no , té una funció especificativa i, per tant, no és epítet respecte a aigua

La frase quan en Pere va saber el fet, no s’hi va resignar exemplifica els dos tipus de referència anafòrica més importants en català l’anàfora pronominal hi remet a el fet i l’anàfora zero el subjecte en Pere és implícit en el segon verb Tal com mostra aquest mateix exemple, no cal que la referència anafòrica conservi la funció gramatical del membre hi té el valor d’un complement preposicional, mentre que el fet apareix en funció d’objecte directe/>

La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms És conservada en alemany i en les llengües eslaves…

Usos d’ a Usos Exemples 1 Expressa relacions circumstancials de lloc que denoten L’indret on és o s’esdevé alguna cosa Tenir botiga a la ciutat Viure a València La direcció devers un punt sovint en correlació amb la preposició de Anar a veure una pellícula Els vols diaris a París Anar de Barcelona a Perpinyà El terme final d’un moviment, propi o figurat Arribar al riu Aquest negoci va al desastre En correlació amb de , el terme final d’una distància De banda a banda del carrer 2 Expressa relacions circumstancials de temps que denoten El moment o el temps en què és o s’esdevé alguna cosa Som…

Tot mot de més d’una síllaba en té una que pronunciem amb més intensitat que les altres, anomenada tònica , accentuada o amb accent prosòdic Els mots que tenen l’accent a la darrera síllaba s’anomenen aguts els que el tenen a la penúltima, plans els que el tenen a l’antepenúltima, esdrúixols Molts mots duen accent gràfic a la vocal de la síllaba tònica Els mots aguts acabats en alguna d’aquestes dotze terminacions a , e , i , o , u as , es , is , os , us en , in posat que la i o la u no formin part d’un diftong decreixent demà, manté, cafè, jardí, raó, això, comú menjaràs, progrés,…

Aquest morfema gramatical fou introduït pels grecs, que tenien del funcionament de la llengua una concepció condicionada per diverses realitats extralingüístiques, i el definiren a partir de la consideració dels “significats” que completava L’anomenaren dotikḗ o bé epistaltikḗ , és a dir, el cas que regien els verbs relacionats amb els conceptes donar o dirigir En el llatí, Varró li donà el nom casus dandi ‘el cas de donar’ Fonamentalment, el datiu servia per a designar la unitat gramatical que completava el nucli del predicat, indicant-ne la direcció o la destinació, però aquest valor…