Resultats de la cerca
Es mostren 40 resultats
romaní
Flors i fulles de romaní
© Fototeca.cat
Alimentació
Botànica
Farmàcia
Arbust perennifoli de la família de les labiades, de 50 a 150 cm d’alt, molt aromàtic, de fulles linears amb els marges revoluts, endurides i tomentoses al revers, de flors blavoses, aplegades en petits ramells axil·lars, i de fruits en tetraqueni.
Es fa en brolles i en llocs secs de la regió mediterrània És conreat també com a ornamental i per a l’obtenció d’essència És una planta remeiera amb virtuts vulneràries, estimulants, antiespasmòdiques, colagogues, etc Pel seu contingut en olis essencials, les summitats dessecades són emprades com a condiment
frare del romaní
Botànica
Planta herbàcia paràsita, de la família de les orobancàcies, de 20 a 40 cm d’alçària, de fulles esquamiformes ovades i de flors d’un groc pàl·lid, disposades en espiga terminal.
Parasita el romaní Es fa a la península Ibèrica i a les illes Pitiüses
alcohol de romaní
Farmàcia
Solució alcohòlica d’essència de romaní al 5%, per a friccions en cops, artritisme i dolors sense ferida.
gitano
Lingüística i sociolingüística
Llengua indoària, pròpia dels gitanos.
A través de Pèrsia i d’Armènia s’estengué per Europa, i més tard arribà a Amèrica Anomenat en gitano Romanīčib , es divideix en les branques asiàtica, armènia i europea els parlars gitanos de la península Ibèrica reben el nom de caló El sistema vocàlic del gitano és parallel al del sànscrit La declinació presenta dos casos, el recte i l’oblic, i el vocabulari ha sofert moltes transformacions, segons els països Sovint es presenta com a llengua secreta, de la qual només el vocabulari és gitano i la gramàtica és la de la llengua del país
esteperola
Esteperola
Ghislain18 (cc-by-3.0)
Botànica
Arbust de la família de les cistàcies, de 30 a 60 cm d’alt, de fulles linears, semblants a les del romaní, de flors blanques en cimes terminals i de fruits capsulars.
És una planta característica de la brolla de romaní i bruc d’hivern
brolla
Geobotànica
Formació vegetal més o menys densa, que sol tenir de 0,5 a 2 m d’alçada, on predominen arbusts i mates de fulla persistent i petita (brucs, romaní, etc.) o bé molt esclarissada o nul·la (ginestells, argelagues, etc.).
En el seu interior la lluminositat es manté relativament elevada, de manera que les plantes heliòfiles hi predominen netament sobre els vegetals de bosc, esciòfils La brolla anàloga en molts d’aspectes a la landa és típica de la regió mediterrània, dins la qual ha adquirit una gran extensió d’ençà que l’home feu recular els boscs primitius Als Països Catalans hom distingeix com a comunitats naturals la brolla d’estepes i brucs , calcífuga, diferenciada en diverses associacions, i la brolla de romaní i bruc d’hivern , pròpia dels sòls rics en carbonat càlcic aquesta brolla calcícola encara és…
gatova
Botànica
Arbust fortament espinós, de la família de les papilionàcies, d’un verd net, amb fulles simples, flors grogues i fruit menut.
Forma part de la brolla de romaní i bruc d’hivern mallorquina brolla
mata
Botànica
Arbust de petita alçària, com és ara la farigola o el romaní.
Les mates són molt abundants en la vegetació mediterrània, i predominen en moltes formacions vegetals brolles, matolls, timonedes, etc Considerades com a formes biològiques, les mates són camèfits
bràctea
Anatomia vegetal
Òrgan foliaci d’estructura més simple que la de les fulles normals, i de forma, mida, coloració, etc, diferents d’aquestes i de les peces de la corol·la, que és situat vora les flors: aquestes, sovint, neixen a l’axil·la de les bràctees ( bràctees mares
o floríferes
).
En certs casos prenen aspectes vistosos i substitueixen els pètals en la funció atractiva d’insectes plomall del romaní, bràctees vermelles de la buguenvíllia, espata del lliri d’aigua, etc
bufalaga
Botànica
Gènere de mates o petits arbusts, de la família de les timeleàcies, de fulles grisenques o esgrogueïdes, perennes, i flors menudes, poc vistoses, generalment grogues, agrupades a l’extrem de les tiges o solitàries a l’axil·la de les fulles; tenen fibres sedoses tot al llarg de les tiges, sota l’escorça.
La bufalaga hirsuta anomenada també pala marina o palmerina T hirsuta té les fulles menudes, corbades, blanques i hirsutes pel dret, i verdes i glabres pel revers, les branques penjants i les flors agrupades es fa a les platges i als arenys litorals i també als erms interiors de les contrades mediterrànies molt eixutes La bufalaga tintòria dita també badaolles T tinctoria , de fulles primes i rígides i flors solitàries, té les tiges peludes i, a l’extrem, fulloses amplament difosa —amb l’excepció de la varietat nivalis , exclusiva dels Pirineus—, és característica de la…