Resultats de la cerca
Es mostren 39 resultats
sàtira
Literatura
Modalitat literària que té per objecte la denúncia, mitjançant l’escarni, d’usos i comportaments socials coetanis, individuals o col·lectius, que l’autor considera reprovables.
Tot i que pot aparèixer en el marc de diferents gèneres en vers i prosa, n’és característica la combinació d’un judici moral censurador i una representació ridiculitzadora d’allò que l’escriptor s’ha proposat denigrar Sovint el seu blanc és una persona real, concreta, com passa en la invectiva de vegades ho és un grup o institució política, una incorrecció social com ara la hipocresia en el Tartuf de Molière o fins i tot una particular visió del món com la filosofia de Leibniz en el Càndid de Voltaire Les tècniques més usuals amb què degrada les seves víctimes són la descripció exagerada de…
sermó
Literatura
Gènere poètic medieval que, parodiant l’oratòria sagrada, servia al poeta per a la sàtira o l’humor.
A la literatura catalana cal assenyalar el de Bernat Metge, irreverent i càustic, i els dos del bisbetó, l’un del s XIV i l’altre del XV, relacionats amb el teatre El del s XIV, en noves rimades, és un text directament sorgit del costum indicat en canvi, el del XV, en codolada, és una peça que contrafà aquest gènere, tot permetent a l’anònim autor de fer-hi una bona sàtira misògina i de diversos estaments socials
cantiga d’escarnho e de mal dizer
Literatura
Cantiga satírica d’inusitada violència i fins i tot d’obscenitat expressiva.
Hom ha distingit entre la cantiga d’escarnho , on la crítica és més cortesana i encoberta, i la cantiga de mal dizer , sàtira personal, caricaturesca, de gran interès lèxic, històric i sociològic
ballad opera
Música
Modalitat d’òpera desenvolupada a Anglaterra a partir del s XVIII, consistent en fragments dialogats i en uns altres de cantats amb música de cançons populars ( ballads
).
Al començament fou una paròdia de l’òpera italianitzant La més coneguda és The Beggar's Opera 1728, sàtira sobre els polítics contemporanis, amb text de John Gay i música adaptada per John Pepusch
sottie
Teatre
Gènere dramàtic que es desenvolupà a França durant els s. XV i XVI.
El seu origen es troba, possiblement, en l’antiga Fête des fous , i es basa en la idea del món com a regne de la follia Es conserven unes trenta peces de sàtira política i social que assoliren un gran èxit sobretot durant el regnat de Francesc I
xaronisme
Literatura
Denominació donada a certes manifestacions literàries produïdes entorn de la meitat del segle XIX a Catalunya que es caracteritzen per un col·loquialisme de base popular i de gust dubtós.
Els seguidors, anomenats xarons, utilitzaven la sàtira –mig política mig literària– i el llenguatge barroer i vulgar en les seves obres Es contraposava a la literatura culta de les acadèmies i dels Jocs Florals Parallelament, a la premsa també hi hagué una important presència de grafisme i dibuix del mateix tipus i estil
cassida
Literatura
Forma estròfica àrab.
Consta de 30 a 150 versos, els darrers hemistiquis dels quals són monorims És integrada per tres parts una introducció amorosa nasīb , la descripció d’un viatge al desert raḥil i un panegíric madīḥ o sàtira hiǧā' Ja d’època preislàmica, la cassida constitueix, formalment i lingüísticament, el model inalterable de la poesia àrab clàssica
citació
Música
En una obra original, reproduir sense voluntat de plagi un fragment musical folklòric o d’un altre autor.
La inclusió d’una citació sovint respon a un sentiment d’homenatge, com la que es produeix al principi de Tristany i Isolda de R Wagner en la Suite Lírica d’A Berg VI Largo desolato , compàs 26, o a la necessitat d’introduir un element aclaridor en passatges de caràcter descriptiu en el cas de la tonada popular Altres vegades, però, també pot respondre a un sentit de sàtira o de burla, com la que feu B Bartók en l' Intermezzo interrotto del seu Concert per a orquestra d’un tema de la Simfonia Leningrad de D Šostakovič
goliard
Música
Nom donat a cadascun dels eclesiàstics i estudiants rodamons actius com a poetes i compositors errants per diverses ciutats d’Europa entre els segles XI i XIII, també coneguts com a clerici vagantes o vagantes.
El terme, l’etimologia del qual està relacionada amb la paraula llatina gula 'gola' i amb el personatge bíblic de Goliat, tenia un fort sentit pejoratiu La majoria de goliards eren individus cultes més o menys vinculats amb els centres universitaris Cultivaren unes formes de la poesia llatina inspirades tant en els models clàssics d’Horaci i Ovidi com en les formes populars i experimentaren amb nous ritmes i mètriques Les temàtiques eren preferentment profanes, amb una especial predilecció per temes com l’amor, el vi i la joventut Molt sovint, tot i la procedència eclesiàstica de…
epigrama
Literatura
Composició poètica breu, de to satíric i contingut moral, social o polític.
La seva forma habitual és el dístic, però pot adoptar altres metres En la lírica grega inicialment era una inscripció poètica sepulcral posteriorment esdevingué una composició poètica de temàtica i to diversos Callímac en fou el conreador més important Els epigrames llatins ja adoptaren un caire satíric es destaquen els de Varró i Marcial Durant el Renaixement, aquest gènere fou molt apreciat i és considerat l’antecedent de la sàtira conceptista barroca Posteriorment, el conrearen Góngora, Quevedo, Voltaire, Goethe, Alfieri i Verlaine, entre altres Als Països Catalans, utilitzat…