Resultats de la cerca

Malgrat que aquest es mantingué teòricament fins el 1031 —any de l’enderrocament del darrer califa, Hišam III—, ja a partir de la mort 1008 d’'Abd al-Malik Yūsuf al-Muẓaffar, fill i successor d’Almansor com a senyor efectiu del califat, el poder estatal restà pràcticament substituït pel poder de l’exèrcit I així fou com, aprofitant les repetides lluites dinàstiques i les rivalitats existents entre els partits àrab, berber i eslau, que marcaren la inexorable caiguda del califat omeia, diversos caps erigiren estats autònoms, coneguts per regnes de taifes , els quals, amb el temps, assoliren la…

Fou iniciada per ‘Abd Allāh ibn Muḥammad ibn Maslama, anomenat ibn al-Aftas ‘fill de la mona’ 1022-45 Durant el govern del seu fill Muḥammad al-Muẓaffar, moment esplendorós de les lletres a la cort, part de la taifa passà a mans castellanes La situació s’agreujà a la seva mort el 1063, que esclatà una guerra civil entre llurs fills ‘Umar al-Mutawakkil, el guanyador, fou un dels qui contribuïren a l’entrada a Al-Andalus dels almoràvits, amb els quals s’alià a Zalaca contra Alfons VI de Castella Preveient l’ocupació d’Al-Andalus per part dels almoràvits, al-Mutawakkil pactà amb…

En els conflictes sorgits al segle IX pel domini de la vall de l’Ebre entre els Banū Qasī i l’emirat de Còrdova, lluitaren a favor de Muḥammad I, bé que després també s’enfrontaren al poder central i foren vençuts per ‘Abd al-Raḥman III pèrdues de Calataiud i Daroca Amb la caiguda del califat, crearen un regne independent, amb capital a Saragossa, el primer sobirà del qual fou Munḏir ibn Yaḥyà 1017-23, que mantingué una política pactista amb Castella i Catalunya per tal d’impedir l’avanç navarrès En ésser assassinat 1039 el seu net, al-Munḏir II, fill i successor de Yaḥyà al-Muẓaffar 1023-29…

El primer a assolir la independència fou Tarwī ibn Tīrī 1012-19 Durant els regnats dels seus successors Ḥabbūs ibn Maksān 1019-38 i Bādīs ibn Ḥabbūs 1038-77 exerciren de visirs els jueus Šěmuel ibn Nagrella i Yosef ibn Nagrella L’oposició popular, alimentada sobretot per les intrigues de l’alfaquí Abū Isḥāq al-Ilbīrī, portà a un avalot 1066 en què moriren 3000 jueus Bādīs lluità, amb èxit, contra Tuhayr d’Almeria, bé que els abbadites de Sevilla minaven una bona part del seu territori En els enfrontaments ocorreguts entre taifes regides per berbers i per àrabs, Badīs, com a cap de la facció…

Membres notables de la família foren ‘Abd al-Malik Yūsuf al-Muẓaffar i Sançol fills d’Almansor ‘Abd al-'Azīz ibn Abī-'Ãmīr al-Manṣūr encapçalà la dinastia que governà la taifa de València, seguit pel seu fill ‘Abd al-Malik 1061-65 Durant deu anys la taifa passà a les mans d’Al-Ma'mūn de Toledo la família amirita recuperà el regne en la persona d’Abū Bakr ibn ‘Abd al-'Azīz 1075-85, germà d’'Abd al-Malik En temps del cadi ‘Uṯman ibn Abī Bakr, perderen definitivament el govern de València en ésser donat, el 1085, pels castellans al destronat al-Qādir de Toledo

A causa del vel que els tapava el rostre fins als ulls, els seus membres foren també anomenats al-mulaṯṯimūm els qui duen vel La tribu Lamtūna del grup berber dels sanhāǧa , antecessors dels tuàreg fou aviat partidària de la nova doctrina, gràcies al fet que dos dels seus xeics, els germans Yaḥyà i Abū Bakr, es convertiren en deixebles d’‘Abd Allāh Inspirats pel fanatisme religiós es dedicaren al gihad guerra santa La successiva actuació militar de Yaḥyà i d’Abū Bakr determinà el domini de les tribus del desert i assimilà els territoris de Siǧilmasa, Sūs i Agmāt Abū Bakr, encomanat el nord al…

En un primer moment imità els esquemes tipològics i metrològics bizantins, però a partir de la reforma monetària del califa ‘Abd al-Malik ibn MarwBan 685-705, la seva tipologia esdevingué totalment epigràfica en àrab i el seu pes fou fixat a 4,25 g A la península Ibèrica, entre el 711 i el 716 hom encunyà dinars que imitaven els nord-africans derivats dels models bizantins de la seca de Cartago Després d’aquesta data hom baté dinars amb inscripcions, adaptats als models reformats De l’any 745 al 936 no degué encunyar-se or a Al-Andalus Les emissions àuries foren represes per ‘Abd al-Raḥmān…

Bé que en vida del fundador —el qual, després de proclamar-se mahdī a Tīnmāl 1121, organitzà els seus deixebles en un petit estat— la secta quedà reclosa al Gran Atles, quan pujà al poder el berber zenata ‘Abd al-Mu'min 1130-63, el qual prengué el títol califal d' amīr al-mu'mī-nīn , dominaren des del Marroc —presa de Tànger, Agmat, Ceuta i la capital almoràvit, Marràqueix 1146— fins a Egipte i n'expulsaren els almoràvits després de derrotar els mercenaris cristians que comandava Ibn Ruburṭayr, els hammadites 1151 i els normands ‘Abd al-Mu'min inicià la conquesta d’Al-Andalus 1147 i topà amb…

El cadi Abū-l-Qāsim Muḥammad ibn Ismā'il ibn ‘Abbād, fundador de la dinastia, aprofità l’esfondrament del califat de Còrdova per a fer-se proclamar rei el 1023 El seu fill Abū ‘Amr ibn Muḥammad al-Mu'taḍid 1042-69, engrandí considerablement el regne de Sevilla amb l’annexió cap a l’oest de diverses taifes fins a l’Algarve L’intent d’entronitzar un fals califa Hišam II ben aviat fou abandonat per al-Mu'taḍid Malgrat la submissió dels berbers andalusos, els abbadites s’annexaren per la violència llurs possessions fins a Ronda Ambicionaren Granada, en poder del berber Bādīs ibn Habūs, però llur…