Resultats de la cerca

Aquest ofici comporta prèviament serrar, obrar i regruixar taulons i posts per a treure'n les peces que esdevindran muntants i travesseres, monjos i mainells, plafons i motllures, i que constituiran bucs i bastiments

En els instruments de metall presenta una forma cònica més o menys pronunciada segons la gravetat o agudesa del so Hom anomena també així l’orifici lateral de les flautes travesseres per on hom bufa

Generalment és una part del tub que es pot separar de la resta del cos de l’instrument, com en les flautes travesseres i de bec, per exemple Sol allotjar les claus que permeten accedir a les notes més greus amb el dit petit de la mà inferior En alguns instruments són peces intercanviables, de recanvi, que poden fer abaixar el so de les primeres notes, com el peu de do de les antigues flautes en re, i accessoris semblants en les flautes modernes

En els instruments de bisell, es troba a l’extrem superior -el mateix extrem on hi ha el generador- La posició del tap, regulable amb un vis en les flautes travesseres posteriors al segle XIX, permet ajustar l’afinació bàsica de l’instrument i de les octaves En realitat, el bloc de la flauta de bec fa la mateixa funció, tot impedint la comunicació amb l’exterior i deixant una entrada, el canal, per a dirigir l’aire contra el bisell Si el tap es troba a l’extrem de sortida del tub, oposat al generador, fa que l’instrument es comporti acústicament com a tub tapat, abaixant…

També s’anomena tallavent Aquest procediment de producció del so defineix tot un conjunt de famílies d’instruments La posició i el gruix del bisell respecte al doll d’aire determinen la qualitat del so resultant i la resposta musical del tub acústic, que pot, en alguns casos, facilitar o neutralitzar l’emissió d’alguns harmònics En les flautes travesseres el bisell està tallat en el cantell d’un forat trepat sobre l’eix longitudinal de l’instrument, contra el qual l’intèrpret dirigeix l’aire En els instruments anomenats de canal o conducte flabiols, flautes de bec, alguns tubs d’…

Els aeròfons del primer grup, els més nombrosos i que corresponen poc més poc menys als conceptuats segons la tradició orquestral com a instruments de vent, hom els classifica segons la manera que tenen de produir la vibració de l’aire, bé sigui per la posició i l’obertura dels llavis de l’instrumentista sobre l’embocadura trompetes , per l’acció d’un bisell que divideix el flux d’aire a l’entrada del tub flautes o mitjançant una llengüeta que vibra entre els llavis de l’instrumentista instruments de llengüeta Les trompetes poden ésser d’embocadura semiesfèrica…

Aquest moviment oscillant del raig d’aire genera la vibració inicial que produeix el so de l’instrument És indispensable, perquè el so s’estabilitzi, que l’aire interior del tub o cavitat de l’instrument entri en ressonància amb aquesta vibració inicial El cantell pot estar tallat de forma longitudinal en l’extrem superior del tub perpendicularment al seu eix, com a les flautes obliqües nay en una entalla més enfonsada del mateix extrem, com a les quenas americanes o bé en una finestra oberta en la part superior del tub, com a les flautes de bec, els flabiols, els tubs d’orgue…

Estan disposades de manera que la part central, que suporta el moment màxim, contingui un nombre més gran de fulles A les ballestes corbes, anomenades generalment ballestes semiellíptiques, la làmina més llarga làmina mestra o fulla mestra és gairebé plana i té els seus extrems cargolats formant un ull on és aplicat l’esforç les altres làmines són més curtes i més corbes Les ballestes semiellíptiques són les més emprades com a element de suspensió en diversos vehicles, com automòbils, locomotores i vagons de ferrocarril, on solen ésser disposades perpendicularment als eixos i en alguns casos…

Fou introduït a l’orquestra cap a la fi del s XVIII És anomenat també piccolo o octaví Vivaldi escriví concerts per a flautí i orquestra

Segons algunes teories, els etruscos arribaren a la península Itàlica provinents d’Orient i es barrejaren amb la població autòctona formant el que es coneix com a cultura etrusca, el moment de màxima esplendor de la qual se situa entre els segles VII i V aC La pressió que rebien des de Roma, la crisi econòmica i els conflictes socials sorgits cap al segle III aC, dugueren aquest poble a la decadència, fins que finalment caigué sota el control de la ciutat del Laci Les tombes etrusques són la principal font d’informació sobre la societat, tant pel que fa a la vida privada, com a la religió o…