Resultats de la cerca

Professor a Avinyó, tingué com a deixeble el jove Frederic Mistral Publicà un recull de poemes, les Margaridetas 1847 El seu paper d’artífex de la renaixença provençal es confirmà amb la fundació del felibritge Fou l’editor de l’ Almanac provençau , on publicà una sèrie de contes de caràcter moralitzador escrits en un llenguatge fortament saborós s’editaren el 1883 Reialista i catòlic, concebé la poesia com un culte de les virtuts domèstiques i l’exaltació dels valors tradicionals Sabé hàbilment posar en escena personatges populars Algunes de les seves obres, com és ara La campano mountado…

Era fill dels comtes de Cerdanya i Besalú, Oliba Cabreta i Ermengarda En retirar-se el seu pare a Montecassino 988, sembla que Ermengarda i els seus fills governaren tots els comtats indivisament A la mort de la mare 994, Bernat heretà en exclusiva els comtats de Besalú, Vallespir i Fenollet, i el seu germà segon, Guifré , heretà els de Cerdanya i Conflent Bernat es casà vers el 992 amb Toda, filla del duc de Gascunya, Guillem Sanç, i d’Urraca de Pamplona Fou un governant ben dotat, polític un poc intrigant i bon guerrer, però de temperament impetuós i ambiciós com el seu pare Oliba Cabreta…

Fill d’un "paubre cavailler", ingressà de molt jove a la cort del marquès de Monferrato, al nord d’Itàlia, on romangué des del principi de la dècada del 1180 El 1189 era a la Provença, se suposa que al servei d’Hug II dels Baus El 1192 retornà a la cort de Bonifaci de Monferrato, a qui dos anys més tard salvà la vida durant una acció militar a Sicília en canvi, Raimbaut fou nomenat cavaller El 1202 Bonifaci es posà al capdavant de la quarta croada, que acabà atacant l’imperi Bizantí Se suposa que Raimbaut s’uní al seu senyor el 1203, i que morí al seu costat durant un atac per…

És autor de Jardin di Musas provençalas 1628 Les seves poesies juganeres i les seves composicions polítiques interessen menys que les tres farses satíriques de llenguatge truculent, que fa oblidar la psicologia rudimentària dels personatges i la poca versemblança de l’acció

Començà polemitzant amb el felibritge, amb el qual es comprometé més tard La seva obra aconseguí audiència popular Escriví Vida d’una gorrina 1842

Els seus contes en vers Lo Gangui , 1839 són sovint protagonitzats per personatges de la picaresca de Marsella

Fill de Guerau de Vilanova, probablement d’origen català Fou batlle general del comte Ramon Berenguer V de Provença durant més de vint anys i el seu principal conseller de la política interior de reorganització territorial A la mort del comte, assumí la regència del comtat 1245 Gestionà el matrimoni 1246 de la filla del comte, Beatriu, amb el comte Carles d’Anjou fill de Lluís VIII de França i després rei de Sicília i de Nàpols, al servei del qual estigué a la fi de la seva vida Fou cantat per Dante en la Divina Comèdia

La seva obra juvenil, Nhòcas e bachòcas 1957, obrí la via d’una nova prosa provençal, realista i molt idiomàtica, sobre el tema de la protesta social d’una joventut marginada És autor també de la novella La tèrra acampassida 1963, d’obres breus i d’una llarga crònica de la generació de postguerra De fuòc amb de cendre 1973-78 Com a periodista, té una obra abundant Escrichs 1977 Fou president del Cercle d’Agermanament Occitanocatalà 2002-15 i promotor de la ràdio i el cinema en occità L’any 2005 fou guardonat amb el premi Batista i Roca i el 2012 amb el Gran Premi Literari de…

Filla del comte Nuño Pérez de Lara, senyor de Lara i alferes i regent de Castella, i de Teresa Fernández de Trava, germana uterina del rei comte Sanç I de Rosselló, Cerdanya i Provença

Professà a l’abadia de Lerins, d’on esdevingué bibliotecari Fou conegut com el Monjo de les Illes d’Or Escriví unes Victòries dels reis de Catalunya-Aragó i comtes de Provença, i també vides de poetes provençals i unes Flors de diferents ciències i doctrines Recopilà versos provençals, italians, gascons i francesos Illuminà les Hores de la reina Violant de Catalunya-Aragó Sembla que és el mateix que signà la taula de la Mare de Déu entre sant Domènec i sant Joan Evangelista vers el 1368, Palazzo Bianco de Gènova, i hom li ha atribuït la part pictòrica del retaule major de la seu…