Resultats de la cerca

Educat pels germans de la vida comuna germà 1 7 i relacionat amb els ambients de la Devotio Moderna , ingressà a l’orde de canonges regulars d’Agnietenberg, de la congregació de Windesheim 1399, on fou ordenat de sacerdot 1413 i del qual fou dues vegades sotsprior 1425 i 1448 Autor de diversos escrits hagiogràfics, ascètics i d’espiritualitat Libellus spiritualis exercitii, Soliloquium animae, Hortulus rosarum , etc, la seva obra principal, bé que atribuïda a d’altres, és la Imitació de Crist

Es vinculà des dels seus inicis amb l’Associació Catalanista d’Excursions Cien-tífiques i amb l’Associació d’Excursions Catalana En fusionar-se ambdues entitats, fou membre i representant del Centre Excursionista de Catalunya a Banyoles Desenvolupà una important tasca científica i de divulgació de les comarques de Girona, publicant obres sobre la seva geografia i història El 1887 descobrí la mandíbula de Banyoles, atribuïda a l’home de Neandertal, principal peça de la seva collecció de prehistòria Fou alcalde de Ba-nyoles

Urbà II el nomenà legat de la Primera Croada la seva actuació fou decisiva en els preparatius Iniciada l’expedició, hagué de sostenir fortes discussions amb els caps militars per tal que el desig de conquesta personal no els fes oblidar l’objectiu final de la presa de Jerusalem Aquestes discussions s’accentuaren a propòsit de la possessió d’Antioquia Ferit a Dalmàcia, morí de la pesta quan encara no era previst l’èxit de l’empresa Li és atribuïda la composició de la Salve Regina

Mestre en teologia a París 1306, fou, successivament, professor de teologia al convent de Lleida 1294, definidor del capítol general 1302 i provincial d’Aragó 1309 És autor d’una traducció del Saltiri en prosa catalana, del qual hi ha una còpia incompleta salms 1 a 113 al manuscrit de la Biblioteca Colombina de Sevilla que conté la Bíblia rimada , i que també li ha estat atribuïda, així com dos altres saltiris catalans de la Biblioteca Nacional de París a partir del salm 39

Carmelità de l’antiga observança 1668, adaptà al català les Eleganze de Paolo Manuzio Les elegàncies de Paulo Manucio , a partir de la versió castellana de Joan ↑ Lorenzo Palmireno València 1573 de fet, Bonet parteix de la versió refosa per F Álvarez, 1616 Es tracta d’un frasari català-llatí que conegué diverses edicions 1678, 1679 i principi del s XVIII Li ha estat atribuïda també la versió catalana anònima del Magistral sobre la sintaxi del mestre Joan Torrella Barcelona 1672, amb nombroses reedicions

Canonge de la seu de Girona 1666, és autor de Segunda parte de las fiestas que hizo Barcelona por haber llamado Carlos II a Juan de Austria para primer ministro de su gobierno Barcelona 1677 Coneguda la data de la seva mort, no pot ser seva l’obra Manifestación en que se publican muchos y relevantes servicios con que ha servido a sus señores reyes la excelentísima ciudad de Barcelona, singularmente en el sitio horroroso que acaba de padecer este presente año de 1697 Barcelona 1697 reed 1794, que li ha estat atribuïda fins ara

De personalitat no ben definida, hom li atribueix bona quantitat d’obres entre les quals destaquen Sant Bernabeu i Sant Antoni de Pàdua 1494, catedral de València i una Pietat del Museu de Belles Arts de València, abans atribuïda a Roderic d’Osona el Vell L’obra que li dóna el nom és el retaule del Judici Final 1512, València, Museu de Belles Arts, fet per a la capella de la família Artés a la cartoixa de Portaceli, retaule que té unes certes semblances amb obres de Hiëronymus Bosch

Fill de l’impressor Jaume Bordassar Fou amic de Gregori Maians i freqüentà el grup d’erudits de Vicent Tosca i Joan Baptista Coratjà, amb els quals fundà l’Academia Matemática i en publicà les bases a Ideas de una Academia Matemática 1740 Escriví sobre història, matemàtica, astronomia i gramàtica, com Ortografía española 1728, obra atribuïda a Maians i que suscità una polèmica entre aquest i Jerónimo Feijoo Aconseguí l’organització a la monarquia hispànica de la impressió de llibres religiosos Planificación de la imprenta del rezo Sagrado 1732

Segons Plini el Jove, féu de delator sota el regnat de Neró, el qual el nomenà cònsol Fou procònsol d’Àsia en temps de Vespasià Retirat a la Campània, es lliurà a l’estudi i, seguint l’ideal estoic, arribat a la vellesa, gairebé es deixà morir de gana Escriví el poema èpic Punica , en 17 llibres, narració plena de gust retòric i d’exaltació del sentiment de l’antiga grandesa romana, que descriu la segona guerra púnica No pot ser considerada obra seva la Ilias Latina , que durant molt temps li fou atribuïda

Seguí una carrera administrativa discreta vinculat als cercles illustrats És autor d’ Odas i Epigramas 1784, obres on critica la noblesa hereditària i remarca el contrast entre riquesa i pobresa També escriví les Sátiras que la censura impedí de publicar, on oposa críticament el concepte optimista de «segle de les llums» al de «segle d’aparences» Entre el 1786 i el 1790 redactà les Cartas políticoeconómicas al Conde de Lerena , una de les primeres i més incisives manifestacions del pensament liberal peninsular Aquesta obra no s’edità fins el 1841 i fou atribuïda erròniament a…