Resultats de la cerca

Estudià dret a la Universitat de Sofia, i començà a publicar als anys seixanta El 1965 les autoritats comunistes prohibiren la seva obra, marcada per l’accent sobre la solitud radical de l’existència humana, que refusava seguir els dictats del realisme socialista Des d’aleshores fins el 1989 els seus volums de poemes s’editaren i circularen clandestinament, bé que foren traduïts i publicats a l’estranger Durant aquests anys treballà en feines editorials i també com a guionista de ràdio i de cinema El 1980 el seu guió per al film Il’juzia ‘Illusió’, dirigit per L Staikov, fou…

Després d’estudiar a Rússia i a Alemanya, on fou deixeble de Fortunatov, Brugmann i Leskien, fou nomenat professor a la Universitat de Belgrad És pròpiament el creador de la lingüística del serbocroat, on ha cobert un terreny immens, des de la dialectologia i la comparació amb la resta de l’eslau i de l’indoeuropeu en general fins a la descripció sincrònica i l’establiment de les normes de la llengua literària actual Bé que publicà un mapa dialectal del serbi 1905, el seu estil d’enquesta dialectològica era més aviat el de l’aprofundiment exhaustiu d’alguns parlars ben delimitats, i els seus…

Collabora a la premsa diària Última Hora  i Diari de Balears És autor d’una obra gairebé exclusivament novellística, de fort accent realista, que inicià amb  Massa temps amb els ulls tancats  1977, premi Joan Ballester, a la qual seguiren L’àngel blau  1990, L’ocell del paradís  1992 i la trilogia formada per  Camí de palau  1996, premi Andròmina 1995,  La rosa d’hivern  1999 i  Riberes de plata  2004, en la qual es reflecteixen els canvis socials i polítics a les Illes Balears durant el període comprès entre el 1923 i el 1999 El 2008 publicà  El cel dins la memòria  premi…

Començà tocant el clarinet, i el 1944 debutà amb el grup del guitarrista Eugène Baptiste El 1948 adoptà el saxo tenor, i esdevingué líder de l’orquestra del Hot Club de Tolosa Marxà a París, on collaborà amb músics americans, com Big Bill Broonzy 1950, Bill Coleman -el seu gran amic- i Dicky Wells 1952 El 1954 enregistrà, sota el seu nom, el disc Blue and Sentimental , mentre liderava un grup al club parisenc Les Trois Mailletz El 1956 feu una gira i enregistrà amb Lionel Hampton Intervingué en el llargmetratge Paris Blues 1961 Prosseguí la seva carrera participant en els millors festivals d’…

Cursà història moderna i contemporània a Madrid i, posteriorment, es dedicà al periodisme, sobretot amb articles de crítica literària i gastronòmica i cròniques de viatges Visqué també al Marroc i a París La seva novellística té un acusat vessant sociopolític i reflecteix vides sota l’ambient del franquisme, la transició i el postfranquisme, amb un fort accent en els desenganys i la degradació dels fonaments de la moral cívica És autor de les novelles Mimoun 1988, En la lucha final 1991, La buena letra 1992, Los disparos del cazador 1994, La larga marcha 1996, La caída de Madrid…

Estigué molt vinculat al moviment de renovació pedagògic, que introduí al Principat els corrents de l’escola nova Inicià la seva formació a les escoles del districte segon de Barcelona adscrites a l’Escola Moderna de FFerrer i Guàrdia i a les del districte sisè, on més tard inicià la seva tasca pedagògica Amplià coneixements als Estudis Normals de la Mancomunitat 1917, on participà a les classes que feia Eugeni d’Ors Nomenat director de l’Escola del Mar el 1921, sota el patronatge de MAinaud, dedicà la seva activitat educativa a endegar una de les institucions pedagògiques models de Barcelona…

Llicenciat en filosofia per la Universidad Complutense de Madrid, on des del 1970 impartí la docència com a catedràtic Molt vinculat durant bona part de la seva trajectòria al Partido Comunista de España, el seu punt de vista sobre l’art, tant el contemporani com el d’altres èpoques, posa l’accent en el vessant sociològic, especialment influït pel pensament marxista Destacà com a estudiós de l’obra de Francisco de Goya, i és considerat un dels experts mundials sobre el pintor Collaborador del Museu del Prado, participà en l’ Enciclopedia del Museo del Prado 2006, un projecte…

Després de dos anys a l’exèrcit 1944-46, cursà estudis d’art El 1952 començà a collaborar en el New Statesman , i des d’aleshores esdevingué un dels crítics d’art més reputats de la Gran Bretanya Els seus punts de vista marxista, en els quals posava l'accent en el vessant més sociològic de l'art, donaren lloc a polèmiques Des dels inicis dels anys setanta visqué a França, i durant molts anys en un poble remot dels Alps El seu assaigs Ways of Seeing 1972 tingué un èxit extraordinari, i fou adaptat com a sèrie de televisió per la BBC Posteriorment publicà, entre d'altres,  The…

Feu els vots com a monjo benedictí a Solesmes, el 1877 Ordenat el 1879, posteriorment fou prior del monestir 1902-08 Es consagrà a l’estudi del cant gregorià sota la direcció de Dom J Pothier, el qual substituí com a mestre de capella a Solesmes el 1889 El 1887 començà a concebre la idea del seu monumental treball titulat Paléographie Musicale , per tal de defensar el Liber gradualis 1883, que havia estat atacat pels seguidors de les edicions oficials del cant gregorià, com Pustet de Ratisbona Aquest treball, el primer volum del qual aparegué el 1889, conté reproduccions facsímils de…

Llicenciat en filosofia i lletres, fou directiu del Secretariat dels Orfeons de Catalunya i de la Federació Catalana d’Entitats Corals Membre de l’equip directiu de l’Escola de Pedagogia Musical Mètode Ireneu Segarra i de la Fundació Pau Casals, estigué molt vinculat al Palau de la Música Catalana , del qual fou assessor cultural Fou secretari de la junta de l’ Orfeó Català , societat amb què també tingué una estreta relació i de la qual fou cantaire Formà part de Forum Musical, una iniciativa creada per l’Orfeó Català —en temps del president Joan Antoni Maragall— que es feu càrrec de la…