Resultats de la cerca

Dotat d’un sentit de l’humor molt fi, fou un dels realitzadors més brillants de la generació dels anys cinquanta Dirigí, entre d’altres The Man in the White Suit 1951, Mandy 1952, The Maggie 1953, The Lady Killers 1955, Sweet Smell of Success 1957, A High Wind in Jamaica 1965 i Don't Make Waves 1967 A partir de la dècada dels setanta es dedicà a dirigir programes de televisió

Bon manipulador de la tècnica cinematogràfica, és conegut pels seus films d’intriga El seu film Rebecca obtingué l’Oscar del 1940 el 1958 i el 1959 fou premiat al festival de Sant Sebastià per Vértigo i per North by Northwest Altres films seus són The Lady Vanishes 1938, Lifeboat 1943, Rear Window 1954, The Man who Knew Too Much 1956, Psycho 1960, The birds 1963, Marnie 1964, Topaz 1969, Frenzy 1972, Family Plot 1976, etc

Des de la seva primera novella, Lady Black 1971, el tema de l’homosexualitat fou una constant en la seva obra Evolène 1972, Les loukoums 1973, Le coeur qui cogne 1973, Killer 1975, Kurwenal 1977, Je vis où je m'attache 1978, Portrait de Julien devant la fenêtre 1979, Le jardin d’acclimatation 1980, premi Goncourt, Romances sans paroles 1983 i L’espérance de beaux voyages 1984-85 Publicà també tres volums de Théâtre 1974-75, 1976 i 1981

Personificà i mitificà “el bon americà” al cinema dels EUA, especialment en la figura del cowboy adust, tímid i simpàtic The Winning of Barbara Worth, 1926 The Man from Wyoming, 1930 The Plainsman , 1936 The Cow-Boy and the Lady, 1938 The Westerner, 1940 High Noon, 1952 Vera Cruz, 1954 Bon comediant, intervingué també en films humorístics de Lubitsch i de Capra, i també en nombroses cintes d’aventures, com Lives of a Bengal Lancer 1935, Beau Geste 1939, etc

Educat a París, el 1964 fundà una productora, amb la qual dirigí More 1969, La vallée 1971, el documental General Idi Amin Dada 1974 i Tricheurs 1983 Installat als EUA, ha dirigit Barfly 1987, Single White Female 1992, Desperate Mesures 1998, Our Lady of the Assassins 2001, Murder by Numbers 2002 i Inju, la bête dans l’ombre 2008, a més dels documentals Koko, le gorille qui parle 1978, The Charles Bukowski Tapes 1985 i L’Avocat de la terreur 2007

Fou un dels fundadors del prerafaelitisme La seva pintura, naturalista, s’inspirà en temes històrics i, arran del seu viatge al Pròxim Orient 1854-56 religiosos Rienzi jura d’aconseguir justícia per la mort del seu germà 1849 coll EM Clarke, Londres, La llum del món 1851-56 City Art Gallery, Manchester, El cap de turc 1854 Lady Lever Art Gallery, Port Sunlight, El triomf dels innocents 1844 Tate Gallery, Londres Exposà la teoria del prerafaelitisme a Pre-Raphaelitism and the Pre-Raphaelite Brotherhood 1905

Després d’un inici brillant a Alemanya Carmen, 1918 Madame Dubarry , 1919 Anna Boleyn , 1920, fou cridat a Hollywood, on s’installà el 1923 Hi començà una carrera que el situà com un dels millors realitzadors de la comèdia lleugera i d’humor, que de vegades incloïa una sàtira política Durant aquest període dirigí Lady Windermere's Fan 1925, The Love Parade 1929, The Smiling Lieutenant 1931, Angel 1937, Ninotchka 1939, la sàtira antihitleriana To be or not to be 1942 i Heaven can Wait 1943

Escriví composicions de circumstàncies per a aristòcrates i obres de teatre amb Dekker, Rowley i Webster The Witch of Edmonton 1658, The Lover’s Melancholy 1628 i ’Tis Pity She’s a Whore 1633 El teatre de Ford, influït per Burton, té un cert caràcter elegíac i es caracteritza per les anàlisis psicològiques i les passions dels personatges, sobretot les amoroses La resta de la seva obra conservada és The Broken Heart 1628, Love’s Sacrifice 1633, Perkin Warbeck 1634 i The Lady’s Trial 1639

Fill d’un petit funcionari, la vida del poble rus i la dels religiosos foren els temes fonamentals de les seves obres Ledi Macbet Mcenskogo ujezda ‘Lady Macbeth del districte de Mcensk’, 1865, sobre la qual Šostakoviz compongué l’òpera homònima 1934, Sobor'ane ‘Gent d’església’, 1872 Reelaborà llegendes populars i escriví relats i novelles polèmiques contra els nihilistes Per raó de la seva actitud ideològica independent i eclèctica, l’atacaren els progressistes, els conservadors i les autoritats Estilista qualificat, posteriorment ha estat revalorat

Format al Conservatori de Barcelona, debutà professionalment el 1965 Collaborà, entre d’altres, amb Maria del Mar Bonet, Raimon, Quico Pi de la Serra, Paco de Lucía, Rosario Flores, Ana Belén i, molt especialment, Joan Manuel Serrat Compongué sintonies, dirigí orquestres en programes de televisió molts dels quals dirigits per Angel Casas i feu nombrosos arranjaments És també autor de bandes sonores, entre les quals Le journal de Lady M 1992, d’A Tanner De la seva discografia destaca Bardagí interpreta a Serrat 1998