Resultats de la cerca

El 1900 fou nomenat professor al Collège de France, on tingué un èxit sense precedents Membre de l’Institut de France des del 1901, entrà a l’Académie Française el 1914 El 1928 obtingué el premi Nobel de literatura Morí durant l’ocupació alemanya, havent donat la seva “adhesió moral” al catolicisme La seva filosofia vitalista s’inscriu dins les tendències antipositivistes del començament del segle Hereu alhora de l’espiritualisme de Jules Lachelier i de l’evolucionisme de Herbert Spencer, s’oposà tanmateix al neokantisme del primer i al positivisme del segon Enfront d’aquestes tendències, que…

Deixeble de Bergson, es convertí al catolicisme 1906 sota la influència de Léon Bloy Professor de l’Institut Catholique de Paris des del 1914, durant la Segona Guerra Mundial fugí als EUA, on fou professor a Princeton en 1945-48 fou ambaixador de França al Vaticà Representant de la neoscolàstica, especialment del neotomisme, es proposà d’establir una metafísica cristiana, ontològicament fonamentada, en oposició a l’idealisme modern, que servís per a les qüestions teòriques i pràctiques De les seves nombroses obres, algunes de les quals tingueren repercussió en el catolicisme…

Deixeble de Bergson, exposà el seu pragmatisme religiós a Dogme et critique 1907 Escriví La pensée intuitive 1929-30, Le problème de Dieu 1929 i Introduction à l’étude du problème religieux 1944

De tendència positivista i espiritualista, escriví, entre altres obres, De la contingence des lois de la nature 1874 i Études d’historie de la philosophie 1897 Bergson i Blondel foren deixebles seus A partir d’una anàlisi reflexiva sobre les condicions d’intelligibilitat posà en relleu la contingència enfront del mecanicisme i de les seves lleis apuntades vers un fatalisme universal

És autor de valuosos estudis històrics i d’assaigs — De l’habitude 1838 n'és el més important— en els quals, tot unint doctrines d’Aristòtil, Schelling i Maine de Biran, interpretà la natura com una degradació de l’activitat lliure de l’esperit i de l’amor de Déu Espiritualista, considerà els hàbits com un estadi intermedi entre la vida espiritual i la inèrcia de la matèria clar precedent de Bergson

Fou professor de filosofia de la Institución Libre de Enseñanza i durant els anys 1936-39 professà a l’Argentina En tornar, convertit al catolicisme, fou ordenat de sacerdot i continuà l’ensenyament a la Universitat de Madrid Format en el neokantisme i el bergsonisme, fou un dels introductors de la fenomenologia a la península Ibèrica entusiasta de Scheler i de Heidegger, rebé, finalment, les influències d’Ortega y Gasset Entre les seves obres cal destacar La filosofía de Kant 1917, La filosofía de Bergson 1917, Ensayos sobre el progreso 1932 i Lecciones preliminares de filosofía…

Es doctorà en filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou professor entre el 1980 i el 1995 i director del Departament de Filosofia Posteriorment ha estat catedràtic de Filosofia del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, director de l’Institut d’Humanitats de Barcelona i vicerrector de postgrau i doctorat de la Universitat Pompeu Fabra Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 2011, ha traduït al català obres de Montaigne, Montesquieu, Berkeley i Bergson És autor dels llibres La filosofia de Montaigne 1984, L’experiment d’Aristòtil 1992 i El…

Professor a Montpeller, Dijon i París, assistí al concili II del Vaticà Membre de l’Académie Française, escriví La pensée moderne et le catholicisme 1930-55, L’eternité chez Plotin et saint Augustin 1933, L’existence temporelle 1949, Essai sur l’amour humain 1946, Jésus 1957, La vocation de Bergson 1960, Dialogue avec les precurseurs, Profils Parallèles Pascal-Leibniz Renan-Newman 1970 El 1991 hom publicà una entrevista amb ell, titulada Dieu et la science Vers le métaréalisme , que obtingué molta difusió dins i fora de França La seva darrera obra publicada fou Le siècle qui s’…

Es féu conèixer com a literat a l’època de l’afer Dreyfus amb les seves collaboracions a la Revue Blanche La seva obra és dominada per les polèmiques contra Charles Maurras i contra Henri Bergson, l’irracionalisme dels quals criticà Le bergsonisme , 1912 Acusà també els intellectuals del seu temps de cedir a les pressions polítiques en perjudici de la racionalitat, denúncia que elaborà en la seva obra principal, La trahison des clercs 1927 Altres obres importants són Belphégor 1918, La fin de l’Éternel 1928, Esquisse d’une histoire des Français dans leur volonté d’être une nation 1932, La…

Estudià a l’École Polytechnique de París i fou enginyer de camins L’any 1892 abandonà la seva professió per dedicar-se a l’estudi i a la difusió de les seves idees en llibres i publicacions periòdiques Rebé la influència de Nietzsche, Marx, Proudhon i Bergson Atacà el parlamentarisme dels polítics socialistes i esdevingué el teòric principal del sindicalisme revolucionari Formulà la teoria del “mite històric”, o idea que dóna a les masses la voluntat d’actuar, i l’aplicà a la vaga general, que havia de dur el proletariat a la conquesta del poder, i cap a la qual havia d’anar…