Resultats de la cerca

Fill del poeta Attilio Bertolucci , cercà la collaboració de Pier Paolo Pasolini , del qual fou ajudant i deixeble, per al seu primer film La commare secca 1962, al qual seguiren Prima della rivoluzione 1966, considerat sovint com un manifest cinematogràfic de les revoltes del 1968  Partner 1968, basat en la novella de Dostojevskij El doble , i un dels episodis d’ Amore e rabbia 1969, amb el qual tancà una primera etapa marcada per l’experimentalisme i la influència de Pasolini Posteriorment, sense abandonar el seu compromís amb l’ideari esquerrà i la inclinació a tractar de…

Professor d’història de l’art a la Universitat de Parma La seva poesia transposa en el paisatge de la seva Emília natal una malenconia distanciada, molt influïda pel to elegíac de l’obra de Proust Els seus principals reculls són Sirio 1929, Lettera da casa 1934, La capanna indiana 1951, Viaggio d’inverno 1971 i La camera da letto 1984, poema narratiu considerat la culminació de la seva obra

A dinou anys fou coprotagonista amb Marlon Brando de Last Tango in Paris , de Bernardo Bertolucci , pellícula que li donà una gran projecció, però que també s’interposà en la seva carrera artística De l’escassa fimografia posterior hom pot esmentar The Passenger 1975, de Michelangelo Antonioni,  La dérobade 1979, de Daniel Duval, i Merry-Go-Round 1981, de Jacques Rivette

Al costat de Bernardo Bertolucci ha desenvolupat un to de llum original i suggestiu palès a Il conformista 1970, Last Tango in Paris 1971, La luna 1979, The Sheltering Sky 1989 Interessat pel desenvolupament de les noves tecnologies, ha collaborat amb F F Coppola a One from the Heart 1980 i ha obtingut l’Oscar a la millor fotografia en tres ocasions Apocalypse Now 1979, Reds 1981 i The Last Emperor 1987 Posteriorment ha collaborat amb C Saura Tango , 1998 i Goya en Burdeos , 1999, W Beatty en Bulworth 1998, R Benhadj en Mirka 1999 i A Arau en Picking Up the Pieces 2000

És un dels músics més innovadors de rock Ha estat cantant, productor, empresari discogràfic, director de cinema i vídeo i autor de música per a ballet Es donà a conèixer el 1975 amb el grup de música contemporània Talking Heads, que es dissolgué el 1990 Byrne ha treballat amb Brian Eno, amb qui enregistrà el disc My Life in the Bush of Ghosts 1981, on fusionà música electrònica amb percussions africanes i efectes vocals hip- nòtics El 1986 actuà en el film True Stories Amb Ryuichi Sakamoto guanyà un premi per la banda sonora del film L’últim emperador, de Bernardo Bertolucci L’…

Es formà musicalment als seminaris de Ciudad Rodrigo i Salamanca i més tard es traslladà a Madrid, on estudià amb C del Campo i J Gómez L’obtenció, el 1955, del Premi de Roma de composició li permeté llicenciar-se en cant gregorià amb Bertolucci i Higini Anglès, i amplià els estudis de composició amb G Turchi i G Petrassi Installat a Roma, fou mestre de capella de l’església de Montserrat De retorn a l’Estat espanyol, exercí com a consultor de música sacra a la Comissió Episcopal El 1971 fou nomenat director del Departament de Música en el Secretariat Nacional de Litúrgia i a…

Estudià clarinet i posteriorment saxòfon alt, si bé més endavant es decantà definitivament pel saxòfon tenor, instrument amb el qual, des dels anys cinquanta, es convertí en una figura destacada de l’escena jazzística de Buenos Aires Influït inicialment per John Coltrane, anà evolucionant cap a formes musicals pròpies en què fusionà el free-jazz amb els ritmes i les melodies llatinoamericans A banda de la seva nombrosa discografia al capdavant dels seus propis grups, collaborà amb primeres figures del jazz d’avantguarda dels anys seixanta i setanta, com ara Don Cherry i Carla Bley El seu…

S’inicià professionalment el 1939 a Ràdio Barcelona , on fou locutor en cap, i posteriorment conduí programes d’entreteniment a Radio España De 1956 a 1958 visqué a Veneçuela, on treballà en televisió Després de dos anys a la Cadena Ser i de nou a Ràdio Barcelona, el 1960 s’incorporà a Televisión Española al capdavant de programes com Carrusel i altres, i de 1976 a 1981 presentà i dirigí el que li donà més renom les entrevistes setmanals de A Fondo , en les quals conversà amb un gran nombre de personatges destacats del món de la cultura, entre els quals Jorge Luis Borges, Julio Cortázar,…

S’inicià el 1946 amb La maison sous la mer de Henri Calef Destacà a Les amants de Vérone  1948, de Jacques Prévert i A Cayatte Més tard protagonitzà, entre d’altres,  Montparnasse 19 1957, de Jacques Becker  La dolce vita 1959 i 8 1 / 2   1962, de Federico Fellini  Lola 1960, de Jacques Demy  Un homme et une femme 1966, Globus d’Or a la millor actriu dramàtica i premi BAFTA a la millor actriu i les seqüeles  Un homme et une femme vingt ans déjà 1985 i Les plus belles années d’une vie 2019, de Claude Lelouch Un soir, un train 1968, d’André Delvaux  Justine 1969, de George Cukor  Salto nel…

Es formà a l’Accademia Cinematografica de Roma i al Centro Sperimentale di Cinematografia, i el seu primer paper protagonista fou Manon Lescaut , de C Gallone 1940, amb el qual obtingué un guardó a Venècia Destacà també a Piccolo mondo antico , de M Sodati 1941 i a Noi vivi , de G Alessandrini 1942 Després, es negà a participar en més pellícules perquè creia que el cinema italià estava instrumentalitzat pel règim feixista El 1944 es casà amb l’artista Oscar de Mejo, matrimoni que acabà el 1954 amb un escàndol de drogues i assassinat Després de la Segona Guerra Mundial, reprengué la seva…