Resultats de la cerca

Fou cantor de la catedral de Lleida, on possiblement es formà El 1738 obtingué per oposició la plaça de mestre de capella de la seu lleidatana, com a successor de Domènec Teixidor Sala fou mestre de Joan Prenafeta, el qual, el 14 d’abril de 1781, li succeí en el magisteri musical de la catedral La seva producció musical es conserva a l’arxiu de la catedral de Lleida i a la Biblioteca de Catalunya Cal destacar-ne el salm a onze veus Exaudi orationem meam , el motet O quam pulchra per a solista amb acompanyament de violins i un villancet a vuit veus amb violins

Després d’estudis musicals a la Gran Bretanya, tornà a Catalunya, i l’any 1986 coincidí amb Carles Sabater , amb el qual formà el grup Sau i enregistrà el seu primer disc l’any següent No puc deixar de fumar , a partir del qual es convertiren gradualment en una de les bandes més populars de l’anomenat rock català , amb un total de deu discs i gires i concerts constants arreu dels Països Catalans Parallelament, formà grup propi, Pep Sala & la banda del bar, amb el qual enregistrà els àlbums Fins que calgui 1993 i Paranys de la memòria 1997 Després de la mort de Sabater 1999, Sala…

Estudià a Barcelona i es llicencià en Filosofia i Lletres 1979 a la Universitat de París-VIII, ciutat on ha residit molts anys, i es doctorà 1988 amb la tesi Nietzsche, Wagner, Verne étude d’un réseau ludique És professor a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona El 1973 publicà el llibre de poesia La veu del ciclista , integrat per proses evocadores, oníriques, d’un delicat humor, i Planeta Miret 1981, prosa imaginativa i misteriosa Seguiren Escriny Walpurgis 1989, amb gravats de Gabriel, El viatge a Tokushima 1993, amb gravats de Jordi Alcaraz,  Pas…

Possiblement fill d' Andreu Sala , autor del fastuós retaule major, barroc salomònic, del temple parroquial de Cardona 1600 destruït el 1936 Format amb Francesc Santacruz, el 1685 era ciutadà de Barcelona Entre altres obres, moltes desaparegudes, féu el retaule major del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona 1686-89, avui a la parroquial de Sarrià, la imatge jacent de Sant Francesc Xavier 1687, catedral de Barcelona i la de Sant Ignasi de Loiola 1690, a Santa Maria del Mar fins a la seva destrucció el 1936 Cal atribuir-li també el notable Sant Gaietà Museu d’Art de…

Fill del paraire Pere Sala, es casà el 1592 amb Maria Sellers i féu la passantia d’examen d’argenter el 1593 El 1606 fou nomenat argenter de la catedral de Vic, on treballà tota la seva vida, fent imatges de plata, calzes, etc, tot perdut Féu l’urna de plata dels màrtirs Llucià i Marcià 1618 És autor de creus processionals per a la Móra 1598, Sant Bartomeu del Grau i Sant Julià Sassorba 1617 Intervingué, amb el seu fill, en la revolta del 1640 de Vic, d’on fou conseller, i tingué cura de les encunyacions de moneda vigatana dels anys 1640 i 1641

Inicià els estudis musicals amb el seu pare, Salvador Sala, que era pianista Fou alumne de violoncel de Josep Soler a l’Escola Municipal de Música, de la qual posteriorment fou professor Acabats els estudis, a partir del 1904 inicià la seva trajectòria musical com a solista Dugué a terme una primera gira per diferents ciutats espanyoles i de l’estranger i l’any 1909 s’establí a París La seva carrera rebé un gran impuls quan es donà a conèixer a les principals sales d’aquesta ciutat Participà activament en els concerts organitzats per l’Associació Obrera de Concerts a Barcelona…

Alumne de N Fago i L Leo al Conservatorio della Pietà dei Turchini de Nàpols, ensenyà al mateix centre fins el 1799 Al llarg de la seva carrera desenvolupà una important tasca didàctica, mentre que la seva producció artística no destacà d’una manera especial De fet, des de la publicació del seu tractat Regole del Contrappunto pratico 1794, la seva producció teatral fou escassa i dubtosa, més com a resposta d’obligacions socials que no pas per interès personal D’una qualitat superior són les composicions de música sacra, on demostrà un gran domini de les melodies i sobretot del contrapunt Fou…

L’any 1791 ingressà en l’orde dominicà Exercí la càtedra de filosofia i el càrrec de mestre d’estudiants al Collegi de Sant Vicenç i Sant Ramon Incorporat a la província de les Filipines, en la missió d’Ituy, l’any 1806 fou nomenat vicari de Bayombong, i passà després a la missió de Fujian, a la Xina Fou consagrat bisbe titular d’Isòpolis, el 1821

Fou elegit cap dels unionistes el 1348 a la mort de Dalmau de Cruïlles en un moment ja molt crític, després de la derrota a Épila dels unionistes aragonesos i la presència de l’exèrcit reial al País Valencià Amb tot, aconseguí de prendre el Puig, Puçol i Riba-roja i d’atacar Morvedre Després de la capitulació de València, es refugià a Gandia, però fou pres a Corbera i portat a València on fou arrossegat i penjat

El 1764 participà a la fundació de la Conferència Físicomatemàtica Experimental de Barcelona, que tingué lloc a casa seva i de la qual fou tresorer Llegí diversos treballs a la seva successora Acadèmia de Ciències i Arts, on ocupà també diversos càrrecs censor, el 1783, i nombroses vegades president de la secció de química