Resultats de la cerca

Alumne i posteriorment company als escenaris de tot el món de Jean-Pierre Rampal, que el veia com un dels millors flautistes de la seva generació i de qui és considerat hereu directe quant a estil interpretatiu i concepte musical La seva trajectòria com a solista l’ha portat a actuar amb importants formacions, com les orquestres Franz Liszt de Budapest, Filharmònica Txeca, Israel Sinfonietta, Ensemble Orchestral de París, Solistes de Zagreb, English Chamber, Amadeus Chamber i Berliner Kammerorchester Utilitza l’emblemàtica flauta d’or WSHaynes de J-PRampal

Format en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, el seu treball se centra en l’àmbit de la gestió i promoció de la creació contemporània en context, amb un interès cap a projectes interdisciplinaris i sobre les funcions que pot exercir l’art en un context sociopolític específic Des del 1999 dirigeix el projecte d’art IDENSITAT Del 2000 al 2010 fou codirector del màster en Disseny i Espai Públic a Elisava Universitat Pompeu Fabra Ha participat i organitzat nombrosos seminaris, tallers i fòrums de debat sobre art i espai social Ha editat algunes publicacions com ara Art, experiències i…

Vida i obra Conreà la novella Eduard 1955, Una taca de sol 1968 i Si la vida ens digués sí 1988 la poesia D’aire i de foc 1959, Cançons per a no cantar 1977, Petit poema de Catalunya 1977, Paisatges de Catalunya 1978 i De foc i d’aire 1982, reculls que aplegà a Poesia 1938-83 1985 amb tota una sèrie d’estudis crítics sobre la seva poesia Restà inèdit l’extens Poema de Crist Com a assagista publicà Maragall 1860, 1911, 1961 1964, Per un nou concepte de la Renaixença 1965, I els catalans també 1965, premi J Yxart 1964, L’avantguardisme en la poesia catalana actual 1972 i Aspectes de nova…

Estudià solfeig amb Josep Maria Ruera i flauta amb Salvador Gratacòs, i després ho feu amb Alain Marion a Niça, a més de complementar la seva formació cambrística a Suïssa amb György Sebök Del 1980 al 1982 prosseguí els seus estudis a París, en els quals obtingué màximes qualificacions Ha actuat com a solista amb orquestres i intèrprets de gran renom, en sales de concerts i festivals de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol, d’Europa Alemanya, Bèlgica, Anglaterra, Hongria, etc, d’Israel i dels Estats Units Ha realitzat nombrosos recitals i diversos enregistraments amb el flautista…

Prengué el nom d’Alfons del Cor de Maria Estudià a Barcelona i a Palestina Mont-Carmel, on fou professor de literatura clàssica i llatina Tornà el 1929 i prosseguí l’ensenyament al convent de Palafrugell Baix Empordà fins que fou nomenat sotsprior del convent de Badalona 1933 Collaborà en la revista Amunt amb diversos articles i poemes Publicà l’opuscle La Mitja Lluna i el sionisme en pugna pel control de Palestina 1935 Li ha estat obert un procés de beatificació

Ha treballat com a actor, doblador, i fundador i coordinador de diverses entitats cíviques És autor de les peces de temàtica social L’estació de la disbauxa 1992, Euskadi crema 1992, Abans de les vespres 1993, premi Enriqueta Arimany de teatre breu 2002, Fosc de lluna 1994 i Draps bruts 1999, entre d’altres També ha escrit guions per a la ràdio, la televisió i el cinema

Es formà amb el seu pare, Joseph Rampal, que era professor del Conservatori de Marsella Més tard amplià els seus estudis al Conservatori de París, on es diplomà l’any 1944 Abans de la Segona Guerra Mundial feu ja alguna actuació i el 1942 cofundà el Quintet de Vent de París Del 1947 al 1951 fou membre de l’orquestra de l’Òpera de Vichy, i a partir del 1955, flauta solista de l’orquestra de l’Òpera de París El 1958 començà a impartir classes a l’Acadèmia International d’Estiu de Niça, i des del 1969, al Conservatori de París Feu concerts arreu del món, i actuà nombroses vegades a Catalunya,…

Vida i obra A setze anys s’inicià collaborant a La Mainada i fou un periodista i assagista prolífic Militant d’Acció Catalana fou secretari general de la joventut d’Acció Catalana, tingué càrrecs de responsabilitat a la Generalitat republicana durant la Guerra Civil Espanyola, com la de director general dels serveis correccionals de la Generalitat juny del 1937-1938, on feu una acció justa i humanitària Al seu llibre  Les presons dels altres  1990 explica aquesta experiència El 1939 s’exilià a l’Estat francès i no retornà fins al 1948 Aleshores, s’installà a Barcelona com a impressor i…

Encetà la carrera com a poeta amb la publicació, a quaranta anys, de cinc poemaris en un any Cants de cada vegada 1985, premi Senyoriu d’Ausiàs Marc 1984, Orbs d’alimares 1985, premi Ciutat de Reus 1983, El xerrac i la subtilesa 1985, premi Ciutat de Palma 1984, Adàgio per a un centaure 1985, premi Jacint Verdaguer 1984 i Memòria de Castàlia 1985, premi Guerau de Liost Després d’aquesta eclosió, el ritme de publicació de l’obra de Sala s’alentí Les ombres, Laocoont, les ombres 1989, premi Miquel de Palol 1988, Si vols, Virgínia, aquesta nit escoltarem Beethoven 1989, Vent de marbre 1991,…

Vida Autodidacte, treballà a la impremta Garrell i al Laboratori Institut Biològic Llatí de Barcelona Després es traslladà a Tui per treballar en uns laboratoris lactis Tan diversos com els seus oficis foren els seus invents, la majoria fallits, com ara el cinema en tres dimensions El 1921 creà la productora Grano Films En el camp cinematogràfic rebé la influència de l’italià Alfredo Mateldi Belli, que el 1922 muntà una acadèmia de cinema a la Unió Liberal de Granollers Com a director, realitzà tres films El primer fou Campeón por amor Cinta cómica 1921, interpretada per ell i Fanny Toms,…