Resultats de la cerca

De família noble, assistí amb satisfacció als fets del 1905, però el 1918 hagué d’emigrar prop de París, on morí durant l’ocupació alemanya Fou un dels primers representants de l’escola simbolista russa Tišina ‘Silenci’, 1898 La seva obra, decadentista i exòtica, exercí molta influència en el tombant del segle Sbornik Stikhotvorenij ‘Recull de poesies’, 1890, Pesni mstitel’a ‘Cançons del venjador’, 1905 Traduí també, entre altres, Shelley, Edgar Poe, Walt Whitman, Calderón, Verlaine, Baudelaire i nombrosos autors txecs i polonesos

Investigà sobre el folklore de Galícia, d’Extremadura i de Mèxic Publicà Folklore musical de Mélida 1933, Romances y Villancicos españoles del siglo XVI 1939, un llibre sobre Chopin 1959, una transcripció del Cançoner d’Uppsala , etc Compongué 30 canciones de Lope de Vega 1935, una sonata per a clarinet 1947 i un concerto barroco 1951

Cursà estudis a la Universitat de Santiago de Compostella i al Conservatori de Madrid Collaborador des del 1929 del Centro de Estudios Históricos de Madrid, fins el 1934 es dedicà a l’estudi del folklore d’Extremadura i Galícia per al Cancionero de Menéndez Pidal El 1935 fundà l’associació Cantores Clásicos Españoles, dedicada a la difusió de la música antiga espanyola Després de la Guerra Civil s’exilià a Mèxic, on fou redactor de la revista "Nuestra Música" i director de la secció historicomusical de l’Instituto Nacional de Bellas Artes y Letras, des d’on treballà sobre el folklore mexicà…

Polític i activista cultural, la seva poesia, escrita gairebé tota en català, variada quant a la temàtica i a la mètrica, reflecteix la preocupació que té l’autor per escriure en un llenguatge literari normatiu, cosa que el convertí en un dels capdavanters, a l’Alguer, del corrent literari que propugnava el retorn a la tradició cultural catalana Escriví, entre d’altres obres, Música de serenades 1951 i  Vida 1951, i fou curador de l’edició  Alguer, Cara de roses 1961 L’any 1959 guanyà el premi Combat amb la poesia El fill llunyà en el jocs florals de maig del 1959 a París Dins l’obra Contes i…

Redactor de Cahiers du Cinéma  1961-78, revista de la qual fou redactor en cap 1966-71, dirigí programes cinematogràfics per a la televisió abans de rodar el documental Les deux marsellaises 1968, al qual seguiren, entre d’altres, La Cecilia 1975, Carnets de bal 1980, L’ombre rouge 1981, La campagne de Provence 1992, Marseille contre Marseille 1996,  Jeux de rôles a Carpentras 1998, Durruti, portrait d’un anarchiste 2000,  Nos deux marseillaises 2001 i  Rêves de France à Marseille  2003, tots sobre temes socials i polítics Fora d’aquest gènere rodà  Le bal d’Irène…

Les seves interpretacions més brillants foren Poil de carotte 1932 i Un carnet de bal 1937, de Julien Duvivier, i Les misérables 1934, de Raymond Bernard Morí torturat a mans de la Gestapo

A París es relacionà amb Max Jacob i Jean Cocteau Les seves obres més importants són Le Diable au corps 1923, amb elements autobiogràfics, i sobretot Le bal du comte d’Orgel 1924, obra pòstuma on continua la tradició de la novella d’anàlisi psicològica

Dirigí i renovà els conservatoris de Versalles 1931-41 i París 1941-54, on, durant l’ocupació nazi, s’oposà fermament a la deportació dels alumnes Escriví òperes La femme à barbe 1938, Lucifer 1948, d’estil molt personal, la suite Bal vénitien 1930, etc

Seguidor al principi del realisme poètic, realitzà films de qualitat, com La Bandera 1935, La belle équipe 1936, Pépé, le Moko 1937 i Carnet de bal 1937, premiat al festival de Venècia Després del 1940, el seu nivell de creació baixà considerablement, malgrat l’èxit de Don Camillo 1952

Aplicà la tècnica de la litografia en color a l’art del cartell La seva abundant producció es destaca per un colorit clar i un dinamisme alegre Saxoleine, Bal du Moulin Rouge, Palais de Glace , etc Féu també algunes illustracions bibliogràfiques Hi ha un museu dedicat a la seva memòria a Niça